Oasi al desert

Un relat de: Jan des Val

El matí ha estat caòtic, dantesc. Crits esfereïdors, sorra tenyida de sang acabada de vessar de companys esventrats que encara degoten, l’odi irracional contra qui només la casualitat i la mala sort han fet esdevenir enemic. Estrany en terra estranya, lluitant per la llibertat. L’atac ha estat terrible, la remor de les bales, els trons de les bombes. Fa dos dies que no dormo, ni un minut, ni un fugisser segon... alerta màxima! Ens volen fer fora.

- No ho aconseguiran! Tenim la raó de la nostra part. I a Déu! Per la llibertat!– ens animen els comandaments més immediats, assassins com nosaltres, carn de canó, potser, com nosaltres. I la nostra por i l’esperit de supervivència ens fan forçosament costat en aquestes idees boges.

Quan pararà tot això? Ni parpallejo! Vull els ulls ben oberts. Esbatanats. Només pendent de veure i matar els terroristes que ens ataquen. Els terroristes! Ja fa una estona que no vénen. S’han retirat? Tornaran de seguida! Quina calor més asfixiant!

- Té, noi, fuma’t un cigarret.

- Gràcies, Jack.

Em va costar molt deixar de fumar. La Sara n’estava orgullosa: - Per fi! Ho has aconseguit. Una setmana sense tabac, sense fum! Tens la teva Sara molt contenta, soldadet.

Suo com un porc. Dec pudir com un carnús! Quant fa d’aquesta bogeria? Què deu fer ara el meu amor? Fa molt que no la veig, que no en rebo cap carta. País de merda!

- Què ha estat aquest soroll? Ja tornen!

- Tranquil, relaxa’t. No passa res. Han fugit! Els hem fet una bona carnisseria!

- Tornaran, ja veuràs, Jack.

- Que tornin, pitjor per a ells! – diu en Jack acariciant la seva arma.

- Tornaran, tornaran!

- Estàs massa nerviós. Calma’t, amic.

Em posa la mà a l’espatlla. Un bon home, aquest Jack. I un bon soldat, qui sap quants n’ha matat! M’acaricia l’entrecuix. Em baixa els pantalons. S’ajup. Em besa el penis per sobre els calçotets. Tanco els ulls. Em deixo fer. Sense mots. Al cap de poc, l’oreig refresca l’infern. Un oasi entre la lluita. Ets aquí, amb mi, Sara.

Comentaris

  • Paradís[Ofensiu]
    venuseva | 11-05-2007 | Valoració: 10

    Tan de bo no haguessis pogut escriure aquest relat, perquè no existís la paraula lluita. Perquè cada bomba fos una rosa i el món un paradís on només hi haguessin Sares.