O no?

Un va caminant i trepitja en direcció a les coses que es pensa que el faran feliç. Avances cap a les abraçades eternes i el silenci complaent i relaxant. Cap a les carícies sinceres i els petons desinteressats. Hi han moments del camí que vas mirant a terra intentant saber per a on poses els peus, però el que s'hauria de fer és mirar endavant per no perdre res del que passa en el paisatge que dibuixem amb il·lusió i esperança. És clar que també hi han trossos del camí que mirem enrere i fins hi tot ens quedem aturats pel fet de no poder creure'ns pel que ja hem passat, pels errors comesos o les voltes innecessàries. Però seguim caminant per acostar-nos cada cop més a aquella companyia imaginada des de la infantessa, aquella que tanta seguretat i confiança ens dóna que fa que mentre dormim se'ns dibuixi un somriure en el rostre. Caminem cap a la taula parada i cap a la sortida del sol en l'horitzó. Cap al dibuix d'un nen i cap al "t'enyoro, t'he trobat a faltar". Cap al passeig sota la pluja mentre et dono la mà, cap a llegir un llibre que t'ha agradat. Busquem per trobar refugi en els braços amics quan la Tramuntana ens bufeteja d'imprevist, els mateixos braços que ens abraçaran perquè necessiten del nostre amor. Perquè el que busquem és rebre i donar fins que ja no hi hagi més temps per fer-ho.
O no?