Jo i/o ella

És evident que, sense ella, jo no seria res. Ni tant sols existiria. Si és que es pot dir que existeixo, o ja es pot començar a dubtar entre aspectes més complexos sobre fins a quin punt jo sóc jo, i no sóc ella.
M'ho ha donat tot, i, com sovint passa, s'ha quedat sense res. Encara que, com ja he dit, no sé segur si ella ha deixat de ser ella, o és que s'ha transformat en mi.

Tot és culpa (si és que hi ha culpables), de la seva innegable generositat i estima vers el seu germà (o sigui, jo).

Fes el que fes, ella sempre era al meu costat.
Que m'enfilava a un arbre i queia de caps? Ella era allà, per curar-me la ferida.
Que em donava un cop al nas i patia una hemorràgia? Ella compartia amb mi la seva sang.
Que un dia, tallant el pa, em quedava sense un dit? Ella feia que m'hi cosissin el seu.
Que creia que em faltava greix a les cuixes? Ella me n'oferia a grapats.
Que el tabac em deixava inútil un pulmó? Ella deia que en tenia un que li sobrava.
Que em quedava calb amb els anys? Ella feia que em trasplantessin la seva cabellera.
Que em quedava invàlid en un accident de cotxe? Ella em regalava un tros de medul·la.

I així, trosset a trosset, m'ha anat donant bona part del que sóc ara.

Fa poc, vaig patir un altre atac de cor. Em van dir que, al pròxim, segurament moriria. Ella, és clar, es va oferir a donar-me el seu. No li vaig saber dir que no, de tant convençuda que se la veia.

D'ella, ja en tinc un dels ulls, tot el cabell, bona part de les dents, dues cordes vocals, un tros de medul·la, tres litres de sang corrent per les venes, set dits de les mans, i tres del peu, el greix de la zona de l'estómac, un pulmó i un ronyó, una cama sencera, cinc costelles i un tros d'intestí prim.

I, ara, després de l'operació, també tinc el seu cor.

El seu cor.

El seu cor, i el meu cervell. Junts.



I ara... ara qui sóc?



Jo... o ella?