núvols

Uns diuen que el temps cura... cura què? Ah, sí... ferides.
Altres diuen que són simplement minuts que encadenats passen, no fan ni desfan, se'n van amb el vent.
Portes que baten amb les corrents d'aire, s'intueix l'herba molla darrera els vidres fets d'aigua glaçada. És un matí tranquil d'impacient primavera, els punts cardinals resten en silenci, només sona una tímida melodia que recorda a la remor de fulles, les quals es tornen més verdes amb els últims raigs de lluna. Queda difuminada la nit entre els fràgils núvols blancs.
Tanco i obro els ulls: tot sembla igual que fa un instant, però... potser sí que ha quedat gravada en l'aire la petjada del temps.