Núria, Sau, Miravet... manual de conducta?

Un relat de: sacdegemecs

Malauradament he d'admetre que vegada em costa una mica més d'esforç defugir del pensament que tot està inventat i que no hi ha res del tot impredescible. Tant és així que, d'un temps ençà només fullejo les pàgines de publicitat dels diaris per què són les úniques que tenen un objectiu clar i puntual; estic totalment convençut que són les que exposen, amb termes prou diàfans i concloents de quin mal hem de morir. La publicitat, com el pensament, és lliure… o, si més no, així ens ho pensem!
M'he permès començar amb aquesta petita juguesca metafòrica per tal de dotar a les parets mestres del meu pessimisme militant, una capa de color ala de mosca: admeto que, en segons quins temes, no combrego amb els policromats a cor què vols. Puc afirmar també que aquest deixondiment s'accentua gradualment a mesura que vaig emplenant la meva motxilla vital amb experiències que no per poc transcendentals són del tot nímies a l'hora de fer-ne un inventari cautelós. Així doncs, com a català, com a ciutadà de Catalunya em sento que estic d'enhorabona. Passi el que passi a partir d'ara, els nostres polítics ens han dotat d'un nou marc jurídic que hom anomena Estatut. El que s'esdevingui a partir d'ara, ja no només depèn de nosaltres. Tan de bo, i com a mínim, hagin aconseguit retornar un bri de llum als cors d'aquella munió de gent a qui els havien generat (i potser amb tota la raó del món) tanta malfiança. Ells han fet la seva feina, els vam votar per això... ara, doncs, és a nosaltres els qui som cridats a fer la nostra, de feina.
I quina és, doncs, la tasca que se'ns encomana, que se'ns té reservada? Repicar a l'uníson les cassoles a una hora pactada per fer saber que hi som al món? Emplenar de senyeres els balcons del nostre país/nació/contrada/niuet? Convocar una OT nostrada amb les lletres de les cançons dels enyorats "Esquirols"? Anar en massa als restaurant xinesos per fer-los entendre que tan nutritives son les mongetes del ganxet com l'arròs tres delícies? Palplantar-nos, amb impertorbable rictus catalanesc, davant la Federació Catalana de Futbol, per fer-los empassar que la Joventut Bisbalenca, l'Atlètic la Cava i el Gimnàstic de Tuixèn la Vansa, també són més que un Club? Tot això i fins i tot més, ho podem fer sense despentinar-nos, que diuen. Estic francament convençut que ho farem quan calgui, si així se'ns demana.
Amb tot però, en aquests moments d'incertesa tan evident, el que hi sobra són actes que lluny de semblar heroics poden esdevenir grotescos. Deixem les estridències per als altres. Estalviem-nos-les i reservem-les per quan vingui un altre juny, a tot estirar. En aquest moment, som com una lletra remenuda que s'ha de llegir amb lupa. Ens vetllen el son de molt d'aprop: procurem de no roncar. Servem les nostres energies per coses tan simples com poden ser respectar els altres i per fer-nos respectar. El diumenge a la tarda (i aquí volia anar a raure en aquest comentari) vam anar amb la meva filla al cinema. No cal dir que el film que s'hi projectava era de temàtica infantil i en català. La pel·lícula que es projectava, i que ara no ve a tomb esmentar, tenia la seva gràcia, la seva pedagogia subliminar i discretament servida a petits tastets...però, marededéusenyor! quan van obrir-se els llums: quin ensurt! Semblava que en comptes d'espectadors hi hagués passat Atila i els seus cavalls salvatges (llegeixi's Almogàvers cavalcant rucs catalans, si se'm permet la sortida). Les llaunes de begudes escampades per sobre de les butaques, una ingent capa de "crispetes" malferides i humiliades damunt de la moqueta, bosses de plàstic, llepolies diverses a abandonades a mig menjar. Un panorama tan desolador, en definitiva, que no farà altra volta "rica", però sí "plena" (de selvàtica i incerta pervivença) la nostra estimada Catalunya.
Afortunadament Jaume I, i els seus soldats, dotats d'escombres eixides de bona forja, arribaren a les portes de València, minuts abans de la segona sessió. Aquesta vegada "els moros" (qui sap si esperonats per la vergonyosa indiferència dels seus pares) no fugiren en veure'ls ans tot el contari. Fins han perdut la por, davant l'ordre de l'escomesa cristiana. No hi havia res a témer, donat que un nou estol de guerrers començà a rellevar als que anaven eixint del local. En una darrera llambregada furtiva vaig constatar com anaven entrant a la Sala, a sang i fetge i proferint crits de guerra. Segons diuen les cròniques (no de Muntaner, sinó de l'encarregat dels acomodadors) aquests nous serraïns els solen plantar cara bo i portant unes armes massa tecnificades per l'edat que tenen: unes immenses paperines de cartolina de les quals vessa, a gratcient, blat de moro ensucrat i uns enormes bols de beguda que entre xarrupada i xarrupada regalima, com una estalactita gasificada i multicolor, fins a terra.
De tot plegat, doncs, trec les meves pròpies deduccions. Potser, el primer pas seriós envers l'Estatut que, de totes totes, ens mereixem rau en recuperar la civilitat que ens va portar fins on érem fa quatre dies justos... O també cal donar la culpa a la globalització d'aquest incívic i galopant desassossec que va minant el nostre tarannà heretat de les generacions recents que ens han precedit? Ras i curt! D'allò que sí que n'estic ben segur, en canvi, és que ni "aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria" d'Espriu ni "aquesta meva -i nostra- / bastant neta, envejada, bonica pàtria" de Pere Quart, tenen res a pelar davant d'actuacions com les suara esmentades. Pensem-hi una mica, si us plau. Sabem d'on venim i ens cal aclarir cap on volem anar i, sobretot, sobretot, quines són les credencials de què disposem i que ens abelleix d'aportar...






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66432 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com