Novembre, és un mes de moltes paraules

Estimada fulla en blanc feia tant que no em desllisava per damunt teu amb les meves paraules, paraules que intento que arribin a dins del cor. I en tenia ganes, t'ho prometo, però no sabia com començar, sobre que havia d'escriure, i a mi m'han dit sempre que per contar qualsevol cosa es millor estar-se callat. Ara tampoc no se que contar-te, a aquestes hores no tinc paraules per entrar a dintre del cor, però necessito escriure. Necessito expressar aquest "noseque" que porto a dintre.
Son dies estranys. Dies en que no saps si tot segueix en la línea de la teva vida o a poc a poc tot se n'està anant a la deriva, i tu sense saber a quin vaixell es al que t'has d'agafar. Sense saber les raons de tots aquets canvis, sense poder donar-te una explicació lògica… sense poder entrar a la ment de les persones i saber que en pensen de tot plegat. Son dies en que persones et conten que es senten soles, i et fa mes mal en adonar-te que tu ets la culpable que es senti sola, perquè tu vius amb ella, llavors com pot ser? Com pot ser que es senti sola si viu amb mi? Suposo que no puc ser hipòcrita, que si no hem surt donar-li una abrasada amb el cor, no hem surt i punt, que hem sap greu però si li doni hem perdo.
Son dies llargs, molt llargs alguns cops, a vegades hem passa pel cap que un dia d'aquets hem quedaré a dormir a la biblioteca, que i faig més hores que davant l'ordenador, i ja es dir molt, son dies de menjars solitaris amb premsa diària, però m'agraden les nits d'aquets dies, menys la d'avui que no tinc noticies seves (encara). Sí, i torna a haver un noi en la meva vida, però aquesta vegada no es diu Marc, es diu Josep. Fins i tot el nom sona bonic veritat? Si molt bonic. Estic enamorada del seu nom, i de com pronuncia el meu i d'aquell clotet que se li forma al costat de la boca cada vegada que hem mira d'aquella manera. Cada vegada que hem somriu. Vull pensar que aquella manera de mirar-me nomes la te per mi. Vull pensar-ho.
Son dies de morir-se viva, de veure que la vida moltes vegades et te preparada coses meravelloses, de sensacions grans, molt grans, però que en moments es poden veure afectades per sentiments confusos, per sentiments que et fan mal. Que només i son per molestar. Tant de bo aquets fossin com documents de l'ordenador, que els pots esborrar sempre que vulguis en un simple "clic".
Espero que avui no sigui aquell dia en que tot es torna a desbaratar cap a dolent que es tornin a mesclar tots els sentiments a dins el cos, que no sigui avui que tornis a aparèixer. No, avui no serà el dia.
Per fi he pogut escriure sobre tu fulla en blanc, serà que es 1 de Novembre, i al Novembre hi ha moltes coses a explicar. Tenia por de no saber escriure mai més en la meva vida, perquè cada vegada que ho intentava no hem sortien les paraules. Suposo que eren dies tan confusos, tan estranys que fins i tot les meves paraules hem sonaven estranyes. Ara tot va bé, sempre pot anar millor, però també podria anar pitjor no? Hem diuen que a la vida s'ha de ser positiva i jo ho intento.
Fins la pròxima vegada que tingui forces per tornar a començar un seguit de frases, que culminen amb relat.

Escriure es una de les coses que et fan sentir més bé en aquesta vida. Plasmar els teus sentiments en un paper es tan meravellós com saber si hi ha vida als altres planetes. Segur que el món aniria molt millor si tothom quan estes preocupat, enfadat o simplement no sap que li passa agafés la meva fulla en blanc i es posés escriure, sobre qualsevol cosa. Jo avui dono gràcies per saber escriure, no d'una manera fantàstica, sinó per el simple fet de saber posar una paraula darrera l'altre.

Tot el que hem passa a dies d'avui, es un trosset GRAN del meu món.