Novecento

L'Anna va buscar les claus dins la bossa, estava cansada i avui li semblava que duia la bossa plena de pedres, des de petita, davant les contrarietats patia l'estrany fenomen d'un cansament desmesurat. La discussió amb el Xavi l'havia deixat descol·locada. Realment no l'havia entès massa; deia que havia de fer moltes coses, que no les estava fent, que es feien mal, perquè es tallaven les ales, que ell l'estimava però que l'estimava lliure, el Xavi ja els tenia aquests deliris d'artista a vegades, i ella simplement esperava que li passessin. Deixà les claus sobre la tauleta, i es dirigí a la nevera, en tragué un iogurt i com sempre una, dues i tres culleradetes de sucre. Es tragué les sabates de camí al suculent sofà i mirà d'esquitllentes el menjadoret, i la finestra del balcó amb els geranis amb fongs; la veïna regava a l'altra banda del carrer. Cruixí l'esquena i es desplomà sobre el sofà. Alguna cosa no funcionava. Alçà la vista; veié un pany de paret, inèditament blanc. De fet no era blanc, era més aviat buit. Estava ple de buidor, l'Anna s'incorporà estranyada, el quadre del Novecento, que presidia el minúscul menjador des de que aquella estúpida de d'immobiliària els hi va donar les claus, no hi era, allà no hi havia res. En el seu lloc hi havia uns dos metres quadrats de res. De freda i taxativa buidor, com la insultant buidor de la nevera d'un estudiant, com el pensament en blanc d'aband de la selectivitat. Només trencava la paret un ridícul clau tort, que feia de testimoni burleta. Havia marxat, segur, no calia que ho comprovés, se n'havia anat. Pel Xavi aquell quadre era una declaració d'intencions,no havia tingut atac de feng shui, se n'havia anat i a ella li havia deixat una paret buida i blanca al bell mig del menjador. Agafà la cullereta i remenà fins que va quedar una pasteta làctica, mentre s'incorporava per deixar créixer dues ales, just sobre els omòplats.