Nova vida, vida nova.

Amb sorpresa miro el teu cos inert sobre una taca de sang i me n’adono que he fet el que hauria d’haver fet fa molt temps. T’he fet fora de la meva vida i he decidit que a partir d’ara començaré a existir. Vull retrobar els meus pensaments, els somnis que et vaig amagar perquè no em trenquessis. Vull cosir les ales trencades com un ocell que es recupera per tornar a volar després d’un temporal. Vull reviure la sensació de decidir, de triar, de rebutjar.

Amb sorpresa me n’adono que per fi s’han obert les reixes del passat. S’ha trencat un espiral de condemna eterna. Amb tu la rutina m’hipnotitzava, els dies s’ensopegaven, els àtoms d’oxigen m’ofegaven. Tu i jo érem incompatibles. M’anul•laves, em feies sentir com la flama d’un llumí resignada a apagar-me. Si les nostres vides estaven unides en una, com solies dir, tu ja has viscut la teva part i ara em toca a mi, per això entendràs perquè he fet el que he fet.

Amb sorpresa me n’adono que a partir d’avui no hi seràs mai més. A partir d’avui sóc meva i em deixaré anar sola. Sóc tant meva i tant lliure com una nota que s’escapa en el silenci de l’instrument que li ha donat la vida. Ja no dependré tu, com depèn l’estalagmita de l’estalactita en la foscor d’una cova. No estaré lligada a tu, com es lliga la tinta de les paraules escrites sobre un full verge.

Amb sorpresa me n’adono que estic rient i el riure em neteja per dins. Ja no existeix la por dins meu, no existeix cap sentiment. Per no sentir, no sento ni remordiment al mirar el teu cos inert, els teus ulls color mel que un dia em van eclipsar, els llavis carnosos que es van tornar mentiders, les mans suaus que em van castigar cada dia sense pietat.
Et deixo estès a la cuina, et dic adéu i amb una motxilla a l’esquena abandono la casa que conté quasi vint anys de la meva no vida.

Amb sorpresa me n’adono que no he pensat què faré a partir d’ara.
Simplement vull ser. Ser jo.