NOTÍCIA

NOTÍCIA

Cada dia quan es llevava, el primer que feia la Rosa era esmorzar i llegir les notícies del diari. Aquell dia va quedar astorada en llegir que Salut donaria atribucions als metges de família dels CAP perquè reduïssin la “saturació dels especialistes i la dels hospitals”. Quan va acabar de llegir la notícia per segona vegada, va esclafir en una sorollosa riallada. Com s’atrevien a retallar el dret a les especialitats? Qui eren aquells metges de capçalera per agafar aquelles singulars atribucions?

Durant anys havia anat al CAP i sempre se l’havien tret de sobre; la seva doctora sempre l’havia derivada a l’especialitat corresponent, i el poc temps que tenia per a cada pacient el destinava a escriure a l’ordinador, a completar el seu historial mèdic; que és que potser volia escriure una novel•la amb tota aquella informació? Un tractat mèdic...?: secrets de la professió.

Sempre havia hagut d’esperar molt per poder anar a l’especialista i, ara tocaria esperar encara més, o que es curés sol el problema.

Ah, no!! Si abans no et podien diagnosticar perquè no estaven prou capacitats per fer-ho, per què ho havien de fer ara? Per quins set sous la salut del ciutadà era ara diferent?

Portava dies obsessionada en aquesta idea. Ja no podia dormir. Amb desesperació veia que no podria morir com ella havia desitjat: amb l’atenció que requeria la seva salut.

Així que, després de donar-hi voltes i més voltes va decidir anar a una famosa llibreria destinada als metges i comprar-se un parell de manuals sobre la salut en general. Ja en tenia un de clissat: “Sigui vostè el seu propi metge”; amb lletra més petita deia: “Tot el que pugui fer el seu metge de capçalera, ho pot fer vostè amb més comoditat i informació: vostè coneix millor el seu cos!”

Sí, sí, això és el que busco!, ara em podré curar i qui sap si podré ajudar les meves amistats; total pel que fan aquests “matasanos”. Jo sempre havia tingut un sisè sentit en medicina. Quan treballava havia diagnosticat les meves companyes, amb encert!; sempre havia volgut estudiar els misteris del cos humà, les malalties..., ara és el moment de posar-ho en marxa. Qui sap si encara em guanyaré la vida. Hem d’evolucionar segons les circumstàncies i ara som en un moment molt delicat.

La Rosa va passar dos mesos enclaustrada a casa seva amb el seu ordinador i uns quants llibres. Alguna vegada recorria a la bibioteca del barri per fer-hi alguna consulta. Quan va sentir-se prou forta per diagnosticar les malaties usuals, es va arreglar convenientment i va baixar als jardinets que tenia a tocar de casa seva; allà tothom la coneixia. Es va asseure en un banc i de seguida va trobar companyia coneguda. Va començar a dir que havia estudiat medicina i, com que amb la crisi els metges trigaven molt a concedir visita, decidí fer uns cursos de medicina alternativa i que podia diagnosticar amb precisió tot el que podia fer un metge. La veu va córrer... com la crisi.

Abans d’un més, ja havia fet la seva “clientela”, Cada dia tenia més adeptes: homes i dones. Com que no s’atrevia a cobrar, els “pacients” li pagaven amb espècies. Ella portava el seu carro de la compra i l’anava omplint amb el que es guanyava amb les visites: ous, verdures, patates, mitjos pollastres, bistecs, xocolata, paquets de pa Bimbo, galetes, vi, alguna ampolla de cava..., allò va ser la seva salvació: tenia l’alimentació assegurada, no li calia cap hortet, hi havia dones que li portaven bledes i altres verdures...; amb això i la pensió anava més que bé.

La seva nova “professió” i la seva ben merescuda fama es va anar estenent, i l’edat, tot sigui dit de passada, inspirava confiança. Havia pactat amb algun metge conegut, que sabia que feia medicina alternativa, que si ella no veia clar un cas li derivaria aquell pacient a canvi d’una propineta amb diners “contante i sonante”.

La Rosa estava contenta, contenta; la seva salut física, psicològica i econòmica anava d’allò més bé. Els pacients, quan la veien, es revifaven de seguida i estalviaven en medicaments. La salut del barri anava molt bé i la notícia va arribar a oïdes de l’alcalde, però a ella aquest fet no li preocupava gens: tenia el do de la persuasió i havia nascut amb una bona dosi de psicologia.

Un dia l’alcalde es trobava molt malament i li va dir al seu secretari que cridés el metge, el temps s’allargava i el metge no venia, hi havia una epidèmia de grip i sanitat estava col•lapsada, va ser llavors quan se li va encendre la “llumeta” i va dir al seu secretari que anés a buscar la Rosa; i va dir-se que si tothom li reconeixia els seus poders, segur que podria fer alguna cosa per a ell. La Rosa, amb un cert temor, va anar a l’Ajuntament a visitar-lo. De seguida va veure que el bon home estava aclaparat per un munt de problemes que no sabia com sortir-se’n. Les persones que l’envoltaven eren unes ineptes que volien destacar costés el que costés. Xerraven massa amb els periodistes i filtraven fotos de la taula del seu despatx envaïda de papers i carpetes obertes d’on sobreeixien. Hi havia tal muntanya de paperassa que el cap de l’alcalde no es podia distingir: quina imatge que donava...

L’alcalde, quan va veure la Rosa, de seguida es va sentir atret per la seva mirada. Va sospirar fondo i va somriure com abans de ser un alt càrrec. Li va semblar que, de sobte, havia ressuscitat la seva mare i que li deia que confiés amb la Rosa. Es va inclinar cap a ella i la va saludar com si fos una eminència.

--Senyora: m’han parlat molt bé de vostè i l’he feta cridar perquè em presti la seva ajuda. No sóc amant dels medicaments i sé que vostè cura amb altres mitjans.

--Senyor: és per a mi un honor que m’hagi avisat. La primera cosa que ha de fer és tenir fe amb mi i molta confiança, i veurà com solucionem el seu problema. Primer de tot, hauria d’ordenar tots aquests papers que només són una barrera que no li deixa veure on té els problemes.

--I ara que vostè em pot veure a mi i jo el puc veure a vostè, prengui’s aquestes herbes que fan miracles: comprovat!

L’alcalde, així ho va fer; però als pocs minuts, l’home va començar a tremolar i a tenir espasmes, ajagut per terra no parava de cridar. La Rosa estava aterrida i ja es veia a la presó practicant medicina alternativa. De sobte, va sentir una veu que deia el seu nom: “Rosa, Rosaa!, que hi ha la Rosa Petritxol?” Va obrir els ulls i va veure la cara de la seva doctora i de la infermera que la miraven encuriosides.

--Què li ha passat?
--No ho sé... Em dec haver quedat adormida, com que ens fan esperar tant... He tingut un somni fantàstic!
--Expliqui.
--He somiat que tenia la solució per posar fi al problema de la Seguretat Social i superar la crisi que ens afecta...

MARIA TERESA GALAN