Nothing lasts forever

Un relat de: Marteta
Et noto distant, com si el mar que noltros tan estimam ens hagués separat des de fa uns dies.
No ets la mateixa, i ara que ho penso, res és ja el mateix. La vida passa, i jo he estat massa tonta o tu massa espabilada. Em pensava que anavem sempre collides de la mà! Em pensava que mai me l’amollaries, que mai això que ens està passant ara mateix passaria.
Em pensava que aquell sempre que ens vam prometre seria vertader. Que aquelles llàgrimes que les dues ens hem aguantat, que els secrets que encara guardam serien reals i eterns.
Diuen que tenim que recordar a les persones per com van ser, no per com són…però mai he entès el perquè. Ni tampoc sé el perquè de tot això. Perque tot erem nosaltres, dues parts juntes des de fa anys que ja no podria contar, i ara, ambdues parts d’aquest tot segueixen la vida per separat. I una d’aquestes parts, que som jo, li costa molt seguir sense tenir aquella companyia incondicional…que amb una mirada deiem paraules infinites que mai oblidaré.

No sé si has estat tu, no sé si he estat jo. Potser t’estigui ara donant tota la culpa a tu, però si una de les parts d’un tot falla..aquest tot ja no existeix. Existeix el nostre encara? Jo encara el reclamo a plors i a somnis que es converteixen en la meva trista realitat.

Comentaris

  • M'identifico totalment.[Ofensiu]
    enut | 11-12-2012

    Fa mal veure com mils de moments es queden només en llàgrimes que ni tan sols importen a la persona a la qual van dedicades. És frustrant no disposar d’una raó per tal d’aferrar-t’hi i haver de pensar, simplement, que ja no és el que era...

l´Autor

Foto de perfil de Marteta

Marteta

227 Relats

394 Comentaris

165387 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Professora de filosofia.