Nostàlgia?

El silenci és cada cop menys present
Ressonen impetuosos els crits del matí,
les preguntes formulades...

Recordo quan sense pressa caminava pensarosa
després d'aquelles nits plenes de notes interrompudes,
de bemolls i sostinguts fora de lloc...

Recordo quan en sortir recorria amb passos lents
aquells pocs metres que m'allunyaven de casa

Els gaudia com uns moments especials, íntims,
que em permetien pensar

Ara si penses no actues
i si no actues
tot s'escapa de les mans.

Uns corren, els altres simplement no hi són.
És clar que aquells que hi són
-com llavors hi era jo-,
escolten entusiasmats allò que jo vaig aprendre de vells professors
-que podien ensenyar-m'ho tot en tan poc temps-.

Potser d'això se'n hauria de dir nostàlgia.
Potser sí...