Nostàlgia

Quan t'atures un segon a pensar són incomptables les coses que venen al cap. Però per increïble que sembli no trobo res millor que recordar. Per què dic increïble? La nostàlgia no deixa de ser l'enyorança que sents per tots aquells moments que has viscut al llarg de la teva vida, per tant, és la tristesa que provoca el pas del temps. Però jo ho veig diferent o, com a mínim, m'agrada creure-m'ho. Primer de tot, miro el passat amb un somriure perquè en ell puc veure-hi experiències que m'han fet créixer, persones que m'han fet riure i d'altres a les qui he tingut l'oportunitat de treure'ls un somrís. Què hi ha millor que recordar això amb una cara alegre? Com ho hauria de recordar sinó?

En segon lloc, quan sento que la tristesa de l'enyorança pot més que el somriure nostàlgic, m'agrada somiar. Qui sap si somiar o il·lusionar-me? Per a mi és el mateix... Quan m'il·lusiono per fer realitat un somni o bé quan somio per una il·lusió que m'omple. Quan he parlat de somiar només em referia a creure en el futur, voler tornar a viure experiències o bé semblants que m'ho recordin... ja hi som altre cop recordant... Deu ser que no hi ha futur sense passat perquè una part de mi viu en aquest records però l'altre neix buscant-ne de nous.


Amb això només volia donar gràcies a tots aquells qui m'han fet ser qui sóc ara, això no és més que una mostra de que he crescut, això tan sols és una forma de dir que sóc feliç amb tot el que viscut.



Tot ve al cap quan veus que la teva vida prendrà un nou camí però no vols esborrar les petjades fetes fins ara.... per tant, només em queda dir... visca la nostàlgia d'aquells que la saben gaudir!