Nosaltres

nosaltres,
una generació perduda.
amb ambicions il.limitades,
i amb resultats minços.

Varem veure l' agonia de la bèstia,
i estudiarem enmig de manifestacions,
les darreres tortures,
els ùltims estertors.

Ara els somnis s'esvaiexen
amb resultats variables,
omplim el present
amb els somnis del passat.

Avet_blau (metge)

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

reforça la idea i el sentiment de desencís que vols transmetre, i ens inclous a tota una generació, talment realista. Encara que:

"nosaltres som el que queda
dels futurs que no existiren
i amb estèril complaença
no deixem de mirar enrere".

Res de complaença, al menys per la meva part

Amb un cert desencís, potser si que està pensat, però sense dubtes està escrit amb grans encerts, perquè en llegir-ho complau la forma que entra pels ulls, però a més a més sona i ressona a l'interior, remenant records i sacsejant oblits.
Això vol dir, al meu parer, que has fet diana en el melic emocional de qui se'n sent part d'aquesta generació.

Una abraçada emocionada,
Unaquimera

del teu nosaltres!
He trigat a fer el comentari perquè no m'havia recuperat encara de les tres primeres lectures. És una mena de proclama, però com sempre vorejant el límit entre l'emoció i la contenció.
Em queda un dubte: vols dir que no l'has acabat massa abruptament el poema? De totes maneres em sembla de les coses millors que hi ha publicades a Relats. Som molts que ens hi veiem reflectits.
Enhorabona.

Hipo

... com l'amic Jaume , i tants i tants que conec, que pertanyem a aquest "Nosaltres".
M'he sentit retratat al teu poema:
"Els que somniàvem móns lliures i camins vestits de tons rojos..."
En fi, amic Antoni, un gran poema del desencís que, si bé és veritat que cal superar i aixecar l'ànim, la situació és tan depriment que és inevitable caure en aquesta mena de tedi generacional.
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

PS Per cert, la sogra ja està en casa fent la recuperació post-operatòria.

No sóc part del teu nosaltres... però això no m'impedeix feliçitar-te per un poema magnífic. Estèril complaença...
M'ha encantat. Llegiré més de tu, un dia que tingui mes temps!

Arià.

Dels futurs dels quals parles, dels presents d'ara, tristos (perquè no han existit els futurs que projectàvem, o que crèiem possibles, o que, alguns, fins i tot crèiem indefectibles, tan segurs, inevitables i adherits al fat indefugible com ho havia de ser qualsevol dels altres camins que empreníem), ens acarem als passats en què érem un eixelebrat córrer cap a tot allò que ja albiràvem.
Potser per això, perquè no ens ha quedat la possibilitat de projectar-ho més, perquè ja només podem projectar endarrera, ens quedem" amb (l') estèril complaença" i, en efecte, "no deixem de mirar enrere". En altres paraules, sucumbim a la nostàlgia.
Em sento identificat, nomenat i assenyalat. Com tots nosaltres.
De fet, els artefactes narratius que vaig escampant per aquest web RC és un full més d'aquest llibre, trist, melanconiós. I, tanmateix... tan dolç i cru com qualsevol teràpia pal.liativa.
Esplèndid poema, esplèndid... i potser, per portar-te una mica la contrària: no tan estèril!

franz

Un xoc, aquest poema.
Has dit això d'una foma lúcida i esgarrifosa, un embalum a l'esquena gris i pesat, la desesperança i el lleu somrís pels somnis perduts.
M'agrada moltíssim, podria ser una cançó trista de taverna, el cant dels perdedors, amb veu de Tom Waits.
Moltíssimes gràcies.

Et puc jurar, Antoni, que aquest és el poema que t'he llegit que més malament m'ha deixat. L'he llegit amb un calfred recorrent-me la pell, reconeixent-me com un dels elements retratats en aquesta autobiografia del desencís.
Escric aquest comentari des de l'emoció incontenible que m'han produït aquests versos burxadors. No sé si els passa a totes les generacions, però per als qui "vam assistir impertèrrits als estertors de la bèstia", el futur que somiàvem devia ser un altre. I ara, Antoni, vivim de les engrunes dels nostres somnis.
No sé quantes vegades hauré de llegir aquest "Nosaltres", fins que deixi de fer-me mal.