Nosaltres

Aquí torno a ser de nou. Val a dir que primer m'he llegit el relat que t'he comentat, desprès aquest poema, he tornat al relat, que he comentat després de la relectura, i ara faig lo propi amb aquest poema.

D'aquest poema... què dir? Del rerefons, doncs això, com a independentista irreductible que sóc, completament d'acord, i tant sols plànyer-me de que no tothom, tots i cadascuns dels catalans, opinin com tu i com jo.
Del poema en sí, de la forma, m'ha agradat la picada d'ullet que has fet al poema de Maragall, però la segona estrofa la trobo desafortunada, gens musical, massa narrada.
L'estructura és molt original.
En general, un bon poema, sentit (com no pot ser d'altra manera) i amb molta força, la seva gran virtut.

M'agrada saber que la joventut està disposada a, almenys, sentir quelcom per la seva maltractada terra (sobretot pels catalans). (Per cert, no sé perquè t'he fet jove).

Una forta abraçada. M'aniràs veient per aquí.

Arbequina.

M'encanta!
És increïble com en un text es poden plasmar sentiments tan profunds per la terra! Per la terra, la llengua, la cultura...
Lluitem per l'independència, és la nostra feina!
Huí més que mai... 25 d'Abril de 2007... 300 annys després: Continuem vius!!

Països Catalans!

Besos!

No tinc paraules per definir,
el que m'has fet sentir.
Veig que tot el que vaig lluitar,
no ha estat per oblidar,
sino per reforçar,
la nostre identitat.

Visca la Terra lliure,
ni Espanya ni França,
Països Catalans

em quedo amb l'ultima estrofa:

"Hem d'estar satisfets del que vam ser,
Hem d'estar satisfets del que som.
Has de saber que sempre serem
Catalans, orgull i honor."

Orgullosa del que sóc. Visca la terra.