Només una persona

Un relat de: ¥eÞe§

Estic sola… rodejada per milers de persones, però realment estic sola. Únicament necessito a una persona que no ha estat mai al meu costat. Em fas falta tu, però ja estàs enamorat d'algú, donaríes la vida per algú, entregues el teu amor i bogeria a alguna persona… a algú que no sóc jo.
Mai vaig rebre per la teva part una simple mostra d'afecte. Mai m'has donat cap oportunitat, i això fa que em senti com una merda perquè t'estimo i donaría la meva vida per tu sense pensar-ho, mai he volgut que et passés res dolent, abans preferiria que em passés a mi... però res d'això importa, res d'això és recíproc, i alhora fa que nedi entre llàgrimes, plantejant-me i buscant-li un sentit a la meva vida.
Sempre havies sigut tu qui donava forces a la meva ànima per continuar endavant. Tots els matins quan sonava el despertador, eras tú qui apareixia en la meva habitació dient-me que cada vegada quedaba menys per a estar junts. Una gran mentida, ho sé, però era el meu gran somni, i que mai vaig aconseguir fer-lo realitat.
Moltes vegades em pregunto que hauré fet malament per no tindre ni tant sols una abraçada, una mirada especial o un simple petó a la galta. Moltes vegades em pregunto si seré tan horrible per a que tot el relacionat amb mi et sigui indiferent.
Sé que mai penses en mi, sé que no m'estimes, i que estàs boig per una altra persona… això crea una engoixa, un dol inmens, un pessic que tracta de trencar el meu cor, i una sensació de no tenir ganes per a res.
No sóc perfecta, però crec haver lluitat bastant contra el dolor, contra la tristesa que día a día s'ensenyoria de mi per moments, per donar-me només una oportunitat… una oportunitat que mai arriba ni arribarà, doncs ha perdut el bitllet del tren que la conduïa fins a mi. Un bitllet que amb tant d'esforç vaig intentar aconseguir per a que al final l'acabessis perdent i fent que jo et perdés a tú per sempre…


Comentaris

  • ostres![Ofensiu]
    Matterhorn | 10-03-2006

    totalment identificada!

    són molts els cops que fem coses amb la força de l'esperança, confiant que el/la tindrem, és el que ens dona força per tirar endevant, però crec que mai hem de perdre l'esperança, i que si ell/a mai ens va regalar un somriure o una abraçada o una mostra d'afecte, és perquè no el/la mereixem...

    i com jo dic, quan hagi d'arribar, arribarà!

    m'ha agradat!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: