NOMÉS UN PETÓ...

Sempre m'ha encisat el carrer. L'anar i venir de la gent, les històries que s'hi succeeixen. Tenen alguna cosa de màgiques que fan que observi contínuament, a dreta i esquerra, cercant allò que trenqui una mica de quotidià. A vegades són retalls de converses captades al meu pas, d'altres mirades, d'altres gestos...
I aquí n'escric una història de carrer...
Ahir, mentre mantenia una conversa banal amb la meva germana enmig de la Plaça Sant Domènech, envoltada de pintors que intentaven convertir en immortal la realitat, se m'apropà una senyora que em va agafar per les espatlles i intentà fer-me un petó. El meu subconscient reaccionà en forma de perill i em vaig apartar en un gest entres sorprès i atemorit.
- T'he confós - em digué. Vaig observar el seu rostre mal pintat, com si la brotxa d'un d' aquells pintors que ens envoltaven hagués traçat un esbós mal dibuixat i els seus cabells llargs que queien despentinats, talment cascada enfurismada.
- Només volia fer-te un petó...
I mentre s'allunyava amb el seu vestit desgastat, un abric llarg fins als peus, entre un gris empolsinat i una marró desgastat, vaig penedir-me de no haver parat la meva galta.
Potser no m'havia confós, potser només volia fer-me un petó.....