Només un parell de dies

Un relat de: pivotatomic

La Traudl seu amb l'esquena ben dreta al petit sofà entapissat d'un alegre dibuix de flors grogues, blanques i vermelles. S'esforça a mantenir un somriure educat als llavis i, com sempre que està nerviosa, joguineja amb el seu anell de casada, fent-lo girar sense descans al voltant de l'anular de la mà esquerra. Mentre escolta als visitants, la seva mirada evita els ulls de la parella i s'amaga entre les tassetes de porcellana amb les quals els ha ofert un cafè. El seu esguard fugisser ressegueix una i altra vegada les delicades corbes que formen les diferents peces, els dibuixos d'inspiració japonesa amb que estan decorades i la longitud de les culleretes de plata, lleugerament tacades per unes gotes de líquid obscur. A la Traudl sempre li han agradat els Konigsberg, potser perquè se'ls veu tan enamorats com el dia que es van casar, d'això fa ja sis anys. Avui, però, els odia per posar-la en una situació tan compromesa.

-Et prometo que et molestarem el menys possible, Traudl - repeteix l'Elsa Konigsberg per quarta vegada en pocs minuts - Jo puc ajudar-te en tot el que necessitis. Netejaré la casa, aniré al mercat, cosiré... I a l'Albert ni el veuràs. Ell només sortirà del soterrani a les nits, per prendre una mica l'aire, i mai més d'uns pocs minuts.

La Traudl es debat en el dubte. Finalment, reuneix el valor per aixecar els ulls del laberint de porcellana on els ha estat amagant, i es mira l'Elsa cara a cara. Des del dia que la va conèixer, allà a l'asfixiant estudi de la malcarada frau Model on les dues van aprendre a cosir junt amb d'altres jovenetes, ha sentit per aquella noia de cara i manetes menudes com les d'una nina, llarga cabellera rossa i esguard glauc i límpid, un corrent de simpatia irracional. La Traudl recorda com si fos avui la tarda en que, entre puntada i puntada, l'Elsa li va confiar, emocionada, que s'havia enamorat del fill de l'amo de la botiga de queviures del barri, el jove Albert Konigsberg. Ella la va escoltar entendrida i fins i tot va animar-la a superar les seves reticències quan la seva amiga li va explicar, amb un gest de preocupació a la cara, que l'Albert era jueu. Encara que l'antisemitisme del Reich era ja aleshores evident, la Traudl no va dubtar ni un segon a aconsellar amb vehemència a la seva amiga que seguís els dictats del seu cor i s'escoltés les proclames del Führer i el Partit només l'imprescindible. És clar que llavors vivien en un altre món. El 1936, Alemanya encara era un país on l'única cosa que queia del cel amb regularitat era la pluja i on els homes dormien cada nit al costat de les seves esposes. A la Traudl se li fa estrany que aquella pàtria, idíl·lica en la memòria, sigui el mateix lloc inhòspit on viuen ara. Una nació espremuda per les exigències de la Totalkrieg del Dr. Goebbels, torturada per les bombes que llencen sense descans els americans de dia i els anglesos de nit, i on els únics homes que dormen a casa seva cada nit són aquells a qui encara se'ls considera massa vells o massa joves per donar la vida per aquest Reich que, diuen, durarà mil anys.

La Traudl es mira a l'Elsa i, irracionalment, l'enveja. Ella, com a mínim, té el seu marit al costat per ajudar-la a sobreviure el malson en que s'han convertit les seves vides. En canvi, el seu Erik fa més d'un any que no té un permís. Més d'un any en el que la Traudl s'ha hagut de conformar amb unes quantes cartes enviades de qualsevol manera, des d'algun racó d'aquell maleït front rus que amenaça amb devorar sense misericòrdia a tots els homes que han tingut la desgràcia de ser-hi destinats. Missives cada vegada més breus i desesperançades, on l'Erik es pregunta quan s'acabaran aquelles planures inabastables per les que han desfilat milions d'homes de la Wermatch. Primer, cap a l'est, amb els cors plens d'optimisme i fe en la victòria, i ara en sentit invers, amb la por i la desesperació com a substituts d'aquell entusiasme inicial, oblidat a sang i foc entre les runes d'una ciutat del Caucas batejada en honor al líder soviètic. Fa més de tres mesos que la Traudl no té ni tan sols el consol d'una d'aquelles cartes rebregades i sempre massa curtes. I ara viu amb el temor constant de que el carter li porti un telegrama com el que han rebut gairebé totes les cases del barri, on el Führer agraeix al destinatari el sacrifici fet en oferir a la pàtria i al Reich la vida d'un fill, un germà o un espòs. Per això, quan veu la força amb la que l'Elsa s'aferra a la mà del seu marit mentre li suplica a ella, no pot evitar que un corrent d'enveja i fins d'odi enverini el seu enteniment.

-Frau Konigsberg... Elsa -Intenta marcar unes distàncies però li és impossible mantenir aquell tractament de cortesia que mai no han utilitzat entre elles, ni tan sols quan gairebé no es coneixien-. El que em demanes és molt perillós. La Gestapo està per tot arreu. La gent explica coses terribles. L'Erik està a l'exèrcit. No puc arriscar-me a comprometre la seva posició. M'entens, oi?

La Traudl busca comprensió, però només troba por i desesperació als ulls de la seva amiga. En els del marit, però, hi veu una altra cosa. Un sentiment més proper al desengany absolut, a un cansament infinit, a una tristesa insondable. Els seus ulls fugen de seguida d'aquell parany i busquen de nou els de la noia amb qui va aprendre a cosir en una altra vida.

-Si tan sols pogués parlar amb l'Erik. Demanar-li el seu parer... Però fa més de tres mesos que no sé res d'ell -es defensa exhibint les seves pròpies ferides-. Ni tan sols sé si és viu o mort...

Però l'Elsa no es rendeix. Sap que aquella és la darrera porta a la que podrà trucar. Més enllà només hi ha el buit. Per això, s'aferra a la seva vella amiga amb la desesperació amb la que un mariner s'abraça al masteler quan les onades amenacen amb escombrar-lo de coberta.

-Traudl... Si us plau -les llàgrimes li llisquen per les galtes i el pit li tremola desconsoladament- Només et tenim a tu. Ens busquen, però mai no es pensaran que som aquí. No corres cap risc. Per favor...

L'anell gira vertiginosament al voltant del dit de la Traudl. La seva educació al sinus d'una família de petits burgesos no l'ha preparada per a una situació com aquella. Des que té us de raó, li han dit que si segueix les regles al peu de la lletra, la vida transcorrerà plàcida i agradable. Però des que la guerra va començar, el seu món, just i ordenat, s'ha esfondrat com un edifici sacsejat per un terratrèmol. Ella no s'ha sortit ni una passa del camí marcat, però, a canvi, fa anys que la vida només li retorna por i patiment; gana i soledat; enyorança i estupor. I ara, quan ja creia que les coses no podien ser pitjors, apareix l'Elsa i li demana que se surti del sender. Que infringeixi la llei. Que s'enfronti al sistema. I ella escolta els seus precs estripats, li observa la desesperació al rostre... i no pot evitar preguntar-se què pot haver-hi de dolent a donar sostre a una vella amiga i el seu marit, encara que sigui jueu. La Traudl coneix l'Albert des de fa molt temps. Sap que és una bona persona. Com, de fet, ho eren la majoria dels jueus amb qui s'ha barrejat des de petita i que han anat desapareixent un a un de la ciutat. No li sembla bé el que està passant, però, com gairebé tothom, no ho qüestiona. No ha estat educada per fer-ho. No seria correcte.

Per primera vegada en la seva vida, el que li han ensenyat i el que pensa són tan divergents com la claror de l'alba i l'obscuritat de la nit.

Angoixada, la Traudl s'aixeca de la butaca i passeja nerviosa per l'habitació, mentre els precs de l'Elsa li arriben com una lletania. Finalment, pren una decisió.

-Disculpeu-me uns minuts. Necessito... -I sense acabar la frase ni deixar que els altres li responguin, surt de l'habitació amb el pas esvelt i femení que li han ensenyat que ha de tenir una senyoreta alemanya.

La Traudl surt al carrer i recorre amb pressa la distància que la separa de la casa del seu veí. Herr Raddenbrock és un jubilat vidu però ple de vitalitat, que sempre l'ha ajudat des que a l'Erik se'l va emportar la marea de la guerra. Sap que no és del partit i creu intuir que no hi simpatitza pas, tot i que mai ho hagi afirmat obertament. La Traudl necessita amb desesperació el consell d'un home i el d'aquell mestre d'escola retirat, culte i sempre amb un somriure sota el bigoti tacat de nicotina, li sembla ara tan desitjable com el del mateix canceller Bismark.

Un vent inclement de l'est, herald de la tempesta que ho escombrarà tot d'aquí a no massa, li desfà el pentinat pel camí. Així, quan herr Raddenbrock li obre la porta, es troba davant d'una Traudl neguitosa i escabellada, lluny de la imatge de perfecte mestressa de casa alemanya que ella s'esforça sempre per mantenir. La noia s'aparta un floc de cabell daurat de la cara i força un somriure a la vegada que accepta la invitació per passar que li fa el seu veí.

-En què puc ajudar-la, frau Junge?


* * * * * * * * * * * *


La Traudl camina, distreta, per una llarga avinguda coberta de fulles seques que el vent escombra amb bufades capritxoses, fent-les dibuixar formes geomètriques impossibles en l'aire. Ella odia amb totes les seves forces aquest vent de l'est, que sempre li recorda l'huracà que es va endur la seva vida i la de tants d'altres molts anys enrere. La força de l'aire la despentina i un floc de cabells grisos li tapa la cara per uns instants. Se'ls aparta amb un gest mecànic, que ha repetit infinitat de vegades al llarg de la seva vida. No podrà fer-ho massa més temps, pensa. Herr Jodl, el seu oncòleg, ha estat implacable. Metàstasi. No hi ha res a fer. D'aquí a sis mesos, nou a molt estirar, a ella també se l'endurà el vent. Però la Traudl no està espantada. Les persones que han viscut el que ella, fa molt temps van aprendre a conviure amb la inexorabilitat de la mort.

La mort, que la va respectar quan es va endur gairebé a tots els demés, ha decidit tornar ara per acabar la feina. La Traudl no es queixa.
Només espera que no li faci gaire mal. Igual que ho va desitjar quan va veure les runes en que s'havia convertit la caseta del sempre amable herr Raddenbrock, o la pira descomunal que va engolir l'edifici on vivien els seus pares i els seus germans, o quan va rebre finalment el telegrama anunciant-li que a l'Erik també se l'havien empassat aquelles planures sense final que tant havia arribat a odiar.

Camina sense rumb, donant-se temps per assimilar la notícia de la imminència de la seva fi. Però no es sorprèn quan, després de molta estona, aixeca els ulls de la vorera i comprèn que les seves passes l'han portat davant del vell edifici de l'estació del tren, ara reconvertida en biblioteca per cortesia d'un americà anomenat Marshall. La zona ha canviat molt des dels dies de la guerra, però a la Traudl no li costa massa esforç recordar com era aquell racó de la ciutat quan ella era jove. L'estació, d'estil neoclàssic; la placeta que hi havia al davant, petita però frondosa; l'ample avinguda per la que circulaven primer cotxes de cavalls i després a motor. Tot va quedar sepultat, abans per les bombes i ara pel ciment i l'asfalt. Excepte l'estació, empetitida per obra i gràcia de la reconstrucció i que ha canviat vies, andanes i fums per llibres, taules i "sshhhhts!" reclamant silenci als lectors més joves i menys interessats. La Traudl sap que la casualitat existeix. Li va ensenyar la guerra, com tantes d'altres veritats inclements, quan un caprici del destí va fer que la seva caseta restés quasi intacte mentre gairebé totes les altres del carrer quedaven reduïdes a runes i cendra. Però no creu que hagi estat la casualitat la que l'ha dut fins allà precisament en aquells moments, quan sap que el seu temps s'acaba i cada minut és preciós i insubstituïble.

No. El que l'ha fet caminar fins l'estació vella no ha estat la casualitat, si no una agra barreja de culpa i remordiment que li empastifa la gola en silenci des de fa quatre dècades. Un regust espès i impossible de pair que duu enganxat al paladar de forma perenne i que li ha negat obstinadament el consol de l'oblit. La Traudl somriu amb tristor mentre pensa en l'enemic invisible que la devora per dins des de fa mesos i que no trigarà massa en consumir-la fins la moll de l'os. La mort, reflexiona, té el mal hàbit de reclamar-nos fora de temps. A ella se l'hauria d'haver endut fa molts anys, quan va exigir gairebé tothom qui coneixia i absolutament tots els que estimava. Miraculosament, però, la seva fragilitat es va revelar indestructible mentre una marea de caos i foc s'emportava sense remei tot el que tenia al voltant. Per fi, quan les fogueres es van apagar i no van quedar més cossos sota les runes, la Traudl s'havia convertit en un recipient buit. Un tub pel que passaven totes les coses sense deixar cap rastre. I així s'havia mantingut des de llavors. Impermeable a gairebé qualsevol tipus de sentiment.

Excepte a un.

La culpa pel que havia fet, o, ben pensat, pel que no havia fet, l'ha acompanyat calladament durant tots aquells anys, rosegant-la per dins com un corcó desgasta la fusta en la que s'ha instal·lat. Ara, allà parada, enfront del senyorial edifici de l'estació vella, dreta al mig del pàrking on abans s'havien alçat uns frondosos jardinets, la notícia de la seva mort propera ha obert una espècie de comporta dins la Traudl, alliberant una onada de sentiments que, finalment, arrossega al seu pas la immundícia que hi tenia enganxada al seu interior. Tot el remordiment, la tristesa, la ràbia, la impotència, la desesperació, el penediment acumulats durant gairebé quatre dècades es veuen sacsejats per la violència incontenible d'aquella ona i acaben sortint d'una vegada, convertits en llàgrimes que brollen dels ulls grisos de l'anciana, lliscant sense aturador possible per les seves galtes arrugades.

Aturada just al costat d'on abans s'havia aixecat una font amb la figura de dos amants besant-se, la Traudl demana finalment perdó. I continua plorant fins molt, molt després que el Sol s'amagui i la nit estengui el seu mantell negre per tots els racons de la ciutat.


* * * * * * * * * * * * * * * * *


La Traudl s'aparta mecànicament un floc de cabells rossos de la cara mentre obre la porta de casa. Les paraules de herr Raddenbrock ressonen encara en les seves oïdes. L'habitualment amable mestre d'escola ha estat taxatiu amb ella. Ell no pot dir-li què ha de fer. Però la Traudl ha de ser conscient que, si decideix ajudar la seva amiga i el seu marit, els riscos que corre són altíssims. Les històries que circulen, li ha assegurat agafant-li les mans per calmar-la, són certes. I si la Gestapo la sorprèn amagant un jueu, el seu destí serà idèntic al d'ells. Els ulls de herr Raddenbrock s'han amarat de llàgrimes quan li ha descrit camps tenebrosos on cada dia arriben vagons plens de gent, que desapareix engolida per una boca infernal. Només el fum, li ha dit amb veu tremolosa, surt d'aquells camps. Les persones, mai.

I la Traudl s'ha espantat. S'ha espantat molt. I ha odiat més encara l'Elsa per trucar a la seva porta, de la mà del seu amant espòs, posant-los a ella i a l'Erik en un perill immerescut. Li ha donat precipitadament les gràcies a herr Raddenbrock pels seus consells i ha tornat a casa gairebé corrent. Mentre trepitja la gespa del seu diminut jardinet, busca les paraules més dures que coneix per deixar-li ben clar a l'Elsa que no és benvinguda a casa seva. I que haurà de marxar. El més aviat possible. I no tornar mai més. Ella és una persona com cal, que mai no ha fet res que vagi contra la llei i no començarà ara!

Encara busca les paraules més afilades que pot per fer fora aquells visitants indesitjats quan entra al petit menjador i els seus ulls s'entrebanquen amb els de l'Elsa. La indignació de la Traudl s'esvaeix com el fum davant un corrent d'aire quan s'enfronta amb l'esguard ple de neguit de la seva antiga i estimada amiga i confident. La ràbia s'escola del seu interior com l'aigua d'una pica quan en treus el tap i ha de fer tot un esforç per dir

-Elsa... Em sap molt de greu. De veritat. Però no us podeu quedar aquí. És massa arriscat. I sense el permís de l'Erik jo... Però si voleu, us podeu quedar un parell de dies. Després haureu de marxar...

Malgrat les vacil·lacions, la Traudl ha aconseguit impregnar les seves paraules amb un segell de definitiu. Tot i això, l'Elsa encara sembla voler replicar. Però llavors, la mà de l'Albert es tanca sobre el canell de la seva muller i és ell qui respon

-Moltes gràcies per la seva hospitalitat, frau Junge. Ho entenem perfectament. Són temps obscurs aquests que ens ha tocat viure. Temps que posen a prova les persones injustament... -això darrer sembla dir-ho més per ell que per la seva amfitriona. Després, torna a la realitat i acaba la frase- No ens hi estarem més d'un parell de dies. Li ho prometo.

L'Elsa i l'Albert es van estar al soterrani els dos dies promesos. El matí del tercer, molt d'hora, la Traudl va baixar-hi i va trobar el petit llit plegable que els hi havia instal·lat, perfectament fet, i les dues tovalloles que els havia deixat, pulcrament plegades al damunt. Aquella mateixa tarda, mentre feia cua per canviar els seus cupons de racionament, va sentir parlar dues dones al seu davant. Entre xiuxiueigs, la més grassa li explicava a la seva amiga que aquell matí, a la placeta que hi havia davant l'estació, just sota la font dels amants, la Gestapo havia detingut el fill de l'amo de la vella botiga de queviures i la seva esposa. A cops de culata els havien fet pujar a un camió. A la que explicava la història l'havia impressionat la mirada dels detinguts. Serena i digníssima la d'ell. Espantada i sense esperança la d'ella. Immensament tristes les d'ambdós. Un calfred va recórrer l'espinada de la Traudl mentre la seva gola s'empastava d'un gust amarg com no n'havia sentit mai cap d'altre.

- T'ho pots creure, Hilde? -continuava mentrestant la dona que explicava la història- I jo hauria jurat que ella era ària de cap a peus. On anirem a parar?

Comentaris

  • Sòlid...[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 22-10-2005


    Una història amarga, com gairebé totes las d'aquells anys...

    No soc un aficionat a la novel.la històrica, o bèlica, tot i que aquesta franja de la història contemporània sí que m'agrada. Ja et vaig comentar a Hiroshima que recrees molt bé el moment històric del qual parles, i em ratifico amb aquest relat teu.

    Així que apunta't un altre triple, noi.

    Només puc assenyalar que he trobat a faltar una mena de conclusió pel que fà al moment, diguem "actual" de la protagonista del relat, un últim cop d'ull o un desenllaç. La història queda una mica inconclusa, un cop resolt el segon flashback... no sé si m'explico.

    Bé, però moltes de les sinfonies més famoses i celebrades son inconcluses...!!

    No sé, el relat és fantàstic, i l'estil molt sòlid, noi. No m'estranya la relació quantitat-qualitat-comentaris que s'aprecia a la teva bio.

    Sergi (prou de rotllos tu, que se m'han acabat els 24 segons de possessió!!)

  • Molt bé![Ofensiu]
    pèrdix | 05-09-2005

    Hola noi,
    Es un relat molt emotiu, me l'he llegit aquest matí al metro mentre venia a treballar. M'ha emocionat, m'has fet estar amb l'atenció clavada en les quatre pagines i escaig del teu relat. Crec que, per una anda, el teu relat busca això, despertar l'emoció del lector i enganxar-lo amb el desplegament de la història. Per tant, pel que fa a mi, missió acomplida.

    D'altra banda, m'ha semblat un mostrari de sentiments humans. I per aconseguir-ho ens has traslladat a una situació límit en una època horrorosa. Aprofites la singularitat de la situació per a mostrar-nos de manera natural una sèrie de sentiments que, en una situació normal, serien immediatament reprovables. Amb aquest artifici passes la pilota a la teulada del lector, és ell qui ha de fer el judici moral sobre el que tu ens presentes. I molt..que dic, MOLT ben presentat tenint en compte la brevetat del relat.
    Crec que aquesta sensació la resumeix perfectament l'Albert:

    Són temps obscurs aquests que ens ha tocat viure. Temps que posen a prova les persones injustament

    En fi, que ens dones matisos i ens fas fugir dels absolutismes.

    No sé que criticar-te. Potser- i això ho dic humilment, de genolls davant del teclat, amb el cap cot, escrivint amb una mà i flagel·lant-me amb l'altre- potser, deia, el moment en que ella deixa plantats els Konigsberg i se'n va a veure el veí es massa brusc, trenca una mica la tensió i l'emoció del moment. No sé, potser el narrador ho podria haver anunciat abans i fer el salt una mica més pausat. O, si el fas tan brusc, seria perquè passés alguna cosa realment diferent..però el que fas es tallar de cop i fer el salt temporal. No sé, potser queda estrany.
    Bé, fes-me el cas que vulguis... d'això, puc tornar a seure? ;)

    Un bon relat, estimat Pivot. Dona gust.

  • Consciència col·lectiva[Ofensiu]
    Biel Martí | 01-09-2005

    Hola piv!

    Començaré ensabonan-te una mica, dient que sempre és un plaer llegir-te i tal i qual, diré també que aquest relat, particularment en el paràgraf central, m'ha semblat brillant. El primer tros comença de forma gentil, quasi innocent i no fa pensar en que tot va del que va, després es transforma en un drama contundent (real, tristament) que ha estat tocat moltes vegades tant en literatura com en cinema (a "El pianista" de Polanski també supliquen per un allotjament que els hi és negat, per exemple).

    Però... sempre hi ha un però.

    Un cop descrius la situació, és a dir, un cop sabem que el relat es centra, a nivell argumental, en la decisió que ha de prendre la protagonista, pel meu parer la cosa s'estanca. Ho trenques amb el paràgraf del mig, és cert, però s'estanca a nivell que mantents la mateixa línia, el mateix to, i a més incorporant el tros central i veient el títol, un ja sap quina és la decisió.

    A part d'això, piv, felicitats per una escriptura tant pulcre (sí, en aquest relat és pulcre) i que combina molt bé amb el drama (és una estil lent, trist, de condolència pràcticament).

    Biel.

  • Té la força[Ofensiu]
    brumari | 22-08-2005 | Valoració: 10

    de les històries versemblants, perquè sens dubte van donar-se situacions similars durant aquells anys de vergonya.

    Si a això hi afegim la teva forma de narrar, surt el que surt: una obra 10.

    Els salts cronològics sempre són arriscats, però tu l'has resolt magníficament.

    L'intens dramatisme -un altre risc narratiu- el treballes amb la contenció necessària per a que el lector no deixi de sentir-se atrapat en cap moment.

    La Traudl és un personatge molt ben descrit, però tots els altres, malgrat les poques paraules del narrador, tenen una força extraordinària. El lector els veu, són de carn i ossos.

    Genial el comentari final de la dona a la cua del racionament.

    Disset minuts de plaer!
    Una abraçada.

  • Bona història...[Ofensiu]
    ROSASP | 22-08-2005

    molt ben estructurada, on la vida dels personatges té tanta o més força que el propi context on es desenvolupa.
    Sentiments, emocions, situacions límit on cada decisió és un repte per la part més humana que viu dins de tothom.
    Sense un dramatisme excessiu, amb un punt de vista neutral.

    Felicitats i fins la propera!

  • afegitó[Ofensiu]
    foster | 18-08-2005

    gràcies pel teu comentari, llàstima que sigui un dels relats meus més fluixos.
    Jo t'he llegit aquests dies però sempre tens tants comentaris que ho he deixat estar.
    a reveure
    foster

  • felicitats[Ofensiu]
    foster | 16-08-2005

    és un bon relat, ben escrit. Al final m'ha interessat més la trama interna en sí que l'entorn històrico-polític en què es desenvolupa.
    a reveure

  • ben tornat![Ofensiu]
    neret | 15-08-2005

    sembla que has fet els deures durant les vacances! suposo que aquesta és la història que comentaves que tenies començada, no? Ha sortit la teva vessant més seriosa, a l'estil de "guerrers". M'agraden aquestes històries sobre la guerra, com mostres les reaccions de la gent normal a situacions que els depassen. Fan pensar, i això sempre és bo.

    a més, trobo que la història està molt ben explicada, amb l'interludi del futur, molt ben lligat amb els cabells de la protagonista. El redactat és molt elegant, trobo, i molt polit. Potser, posats a criticar, que sempre està bé, alguna paraula no m'acaba de quadrar, en especial això del sinus de la família que fa una mica de mal als ulls.

    Pel demés, un relat magnífic. Apa noi, enhorabona!

  • un tema que ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 15-08-2005

    per molt sabut sempre em toca molt endins, bon relat Jordi, saps que som dona de fer pocs comentaris però si he estat capaç de llegir un relat tan llarg és que s'ho mereix ...

    Una aferrada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

125675 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")