Només queden els records (Dedicat a l'Oriol Carreras Cabezas)

Un relat de: Inflamable

Fa olor, avui, al dia que vas marxar, a carn resseca pel temps.
Fa olor a pors i ansietats, records, com quan vam veure que no hi eres.
Fa olor a aromes que ja no tornaràs a percebre.
I era ahir quan te'n vas adonar que no volies continuar? Va ser aquell precís moment en el que vas decidir abandonar? Sempre vas ser feliç, diguem quan et va faltar amor, diguem quan no vas tenir-ho tot.
Esperant que truquessis a la meva porta per tornar, però sense cap senyal, només imaginant-te allà. Amb els ulls secs de tant plorar.
Perquè ho vas fer, fill meu?
Et veig cada nit als meus somnis, com si aquí estiguessis viu, no com quan la remor de la mort et va obrir els braços i se'n va emportar el teu jove cos ple d'il·lusions. Et quedava molt per descobrir.
Passen ara pel meu davant les teves estones a l'ordinador cada cop que el veig, i quan parlaves al violí, quan plorava amb tu, escoltant la ressonància d'aquelles cordes afinades que semblaven pluja fina caient d'aquell fosc núvol, amb qui te'n vas anar.
També me'n recordo de la teva valentia, com trepitjaves fort a la vida i com afrontaves els problemes, i que l'últim va ser el que et va dir adéu.
L'únic raig de llum que s'escola a la meva vida se'n va quan diàriament veig la foscor del teu rostre. Quin camí et va portar a aquella sortida?
Quants perquès... quines preguntes que no tindran resposta…tan sols alguna cosa amagada entre paraules...
La teva mare i jo seguim sense dormir a les nits, fill.
La teva mare i jo seguim estimant-te sempre, i fent de les nostres vides la continuació de la teva, fill.
I jo no vull plorar més, perquè estic ofegat al meu propi mar de llàgrimes, al teu mar de llàgrimes, a les ferides del cristall que ens destriava la pell.
La sal d'aquell mal, del teu mar...no podrà curar les nostres ferides.
Tots sabem que ja no et tindrem mai més aquí, a casa.
I sabem que només queden els records.


Comentaris

  • crec que...[Ofensiu]
    Capdelin | 28-06-2005 | Valoració: 10

    si agaféssim un trosset de record, el poséssim sobre un cristall i el miréssim al microscopi... hi veuríem VIDA... vida dissecada, presa en l'àmbar d'una llàgrima, però vida...
    no hi ha carn, no ossos, ni ulls... però hi ha una vida invisible, espiritual que batega encara... i que fa bategar els que l'estimaven...
    una abraçada!!!

  • Només queden els records en el l'obild[Ofensiu]
    Camps de Tristor | 26-05-2005 | Valoració: 10

    Un relat tant profund!Es molt bell i transmet una sensació... estranya pero m'agrada.
    T'admiro molt maca!!

    Petonets

    CaMpS dE tRiStOR

  • Els records i la esperança.[Ofensiu]
    joancarreras | 20-05-2005 | Valoració: 10

    El relat és tan real que m'ha fet tremolar. M'ha arribat el ressò d'antigues paraules i sensacions que l'autora penso que per fortuna mai haurà sentit damunt la seva pròpia pell. Ha sabut intuir el que se sent davant de la mort d'un ésser estimat, d'un fill, carn de la teva carn. Amb veu molt baixa, a cau d'orella, sols li diria que li manca al final una mica de llum, la llum de la esperança, la esperança del creient. Queden els records, però també i pot quedar la confiança del retrobament. Amén.

  • Yrch | 20-05-2005 | Valoració: 10

    de res xiketa!nu calia q me donesis les gràcies eh!
    ja saps que està molt bé, ja t'ho vaig dir ahir :p inga wapissima, i ara a vere si acabes aquell relat que em vas dir que vas començar i que no saps com acabar... moooltissima inspiration!;)
    petons i abraçades!

    ·!|[·@¡Dä·]|!·

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: