Només quan dorm

Neguitosa, mira el rellotge, i maleeix cada segon que passa, perquè van massa ràpid. Les mans ja tremolen, i encara no té enllestida del tot la taula pel sopar. S'afanya en tallar el pa, però ho ha de deixar a mig fer, per por a tallar-se. Torna a mirar el rellotge, i, esfereïda, veu com han passat uns minuts irrecuperables. No sap com rebre'l. Asseguda a la taula amb el davantal? De peu a la porta per agafar-li l'abric? Ha de reunir totes les forces per no amagar-se sota els llençols i excusar-se, dient que no es troba bé. Sonen les claus al pany i s'obre la porta, i a ella li cau el got que duia a les mans, presoneres ja d'una tremolor incontrolable. Evita en tot moment el contacte visual, doncs no vol donar-li la sensació de desafiament. Submisa, però, prova dibuixar mig somriure d'amagat, per intentar donar la imatge d'alegria al veure'l. Per sort, ell no s'adona de l'esforç que ha suposat aquesta pinzellada de somriure, i s'asseu a la taula, sense obrir la boca.
"De moment va bé. Sigues valenta i tot haurà acabat".
Des de la cuina, el sent mastegar, i això li remou l'estomac. No pot evitar tancar els ulls i empassar saliva. " He de controlar la respiració i el pols. Espera..., espera..."

- Nena! El vi! - li brama.

" O ara o mai". No convençuda del tot, li porta l'ampolla a la taula, i s'hi asseu també. Comença a menjar, i es sorprèn a si mateixa pendent de l'ampolla, i de si el seu marit en bevia o no. Ell ho veu, i amb un somriure llefiscós li serveix. Ella ha de fer veritables esforços per controlar-se i intentar tornar-li el somriure.
"I ara què? Si li dic que no en vull potser sospita".
Tímidament, s'atreveix a parlar:

- Ja saps que no en bec mai - xiuxiueja, sense ser capaç d'aixecar la mirada.

- No t'amoïnis dona, avui és una ocasió especial.

- A si? - pregunta sorpresa.

- Avui m'he proposat serenar-me, nena. He estat pensant, saps? I no et tracto molt bé. Oi que no?

"És una trampa? I què vols que et contesti fill de puta?"

- Treballes molt...

- Tens raó, i vaig molt cansat. Per això m'emprenya arribar a casa i no trobar-ho tot fet. Tu m'entens, oi? Jo treballo, i tu tot el dia a casa, fent el gandul, doncs què menys que tenir-ho tot net pel teu marit, no?

La conversa anava pujant de to, i ella comença a sentir veritable pànic.

- Tens tota la raó, amor.

- No em donis la raó com als imbècils! - crida donant un cop a la taula, que la fa saltar.

- Ho sento...

- Veus què fas? Vinc amb ganes de fer les paus i em fas enfadar. Ets una mala puta!

Ella opta pel silenci, sense saber si serà millor o no.

- I no has testat el vi! - exclama deixant caure els coberts sobre la taula- Jo intento arreglar les coses i tu m'ho poses difícil!

Ella mira amb desconfiança la copa de vi. "Potser si em mullo els llavis una mica no passarà res...". S'atreveix a fer un petit glop, i espera els efectes, però no succeeix res, i més tranquil·la, continua menjant. Llavors ell buida la copa, i se'n serveix una altra. Ella no gosa tornar a mirar-lo, per por a que l'obligui a escurar la copa.
Ell segueix empassant sense quasi mastegar, i va buidant l'ampolla mica en mica. "Això sí que ho fas bé, desgraciat".
En aquell moment la mira, i sembla descobrir el que pensa, perquè sense dir res llença el plat a terra amb fúria, i el destrossa. Ella ofega un crit, i instintivament s'aparta de la taula, però cau a terra, i el pànic la paralitza.

- Mira què m'has fet fer! No vals una merda!

- Amor, si us plau... - gemega entre plors - Si us plau...

- Mira't... Estirada al terra, suplicant... Saps? Sembles una puta barata, i saps què se'ls hi fa a les putes barates? Se les folla.

- Quim, per favor..., per favor Quim, no...

Però de sobte, calla, perquè compren que així és millor. S'adona que el seu marit, inconscientment, l'està acabant de convèncer. I llavors recorda l'ampolla de vi, i pensa que només és qüestió de guanyar temps, i intenta aixecar-se. Però ell l'atrapa pels cabells i l'arrossega pel passadís, sense immutar-se pels crits de la seva dona. Ella prova d'agafar-se a alguna porta, mentre intenta desfer-se de les urpes que la subjecten. El marit s'atura i la fa alçar sense miraments, i amb només una empenta la fa caure sobre el llit. Ell s'hi tira al damunt i li arrenca la brusa, esgarrapant-li la pell, però ja no el cor. Ella no plora, ja no. Perquè s'adona que ha pres una decisió. Ho farà. I tant que ho farà. Aquests desgraciat s'ho mereix. I llavors nota com el seu marit s'ha quedat quiet, amb la boca enganxada al seu coll i els pantalons abaixats. S'està una estona sense moure's, notant el pes d'aquell cos sobre el seu, i no pot evitar recordar quan el va conèixer, fa ja vuit anys, i el record del primer petó li provocà mig somriure dolç. També recorda la primera vegada que van fer l'amor. Ell era tan tendre, tan príncep... I llavors recorda la primera vegada que va alçar la veu, la primera bufetada, el primer insult, la primera pallissa... I la mirada se li enfosqueix per un segon, però de seguida es torna a il·luminar, aquest cop amb un centelleig de venjança que no pot ocultar. Amb una expressió de fàstic contingut es treu el seu marit de sobre, i sent que de sobte pot respirar. Es queda asseguda una estona al llit, acariciant els llençols que tantes coses havien vist i viscut. Quantes vegades l'havia acariciat d'amagat mentes dormia... Perquè només quan dormia podia fer i desfer sense por a represàlies, sense por als cops ni a les puntades de peu. I només quan dorm és quan pot dur a terme el seu pla.
" La droga que he posat al vi ha fet efecte. Ara et toca ser forta, Marta. Sigues forta. Per aquests anys d'infern, per tornar-li cada cop, cada insult, cada ferida. Per poder tornar a ser lliure, Marta, com abans de coneix-se'l. Endavant, ho pots fer. Ho has de fer".
Obre el calaix de la seva tauleta de nit i en treu un parell de guants de làtex. Com qui vesteix una núvia se'ls posa, i s'aixeca del llit. Va cap a la tauleta de nit del seu marit i n'obre el calaix. Aquest cop en treu una goma, una xeringa i un pot de cristall ple d'un líquid transparent. La seva expressió no canvia, ni quan li col·loca la goma al braç ni quan omple la xeringa. També és la mateixa quan li clava l'agulla, i quan repeteix l'operació una vegada i una altra, fins a buidar el pot de vidre. Llavors ho deixa tot de qualsevol manera, com si estigués desordenat per la desesperació, i agafa la carta que va escriure desprès de la primera pallissa, aquella carta on li deia que el deixava, que marxava lluny, allà on no la pogués trobar, aquella carta que mai es va atrevir a donar-li. Agafa les dues mans del seu marit i les col·loca sobre la carta, de tal manera que quedin les empremtes com si l'hagués llegit. L'arruga i la llença al terra, a prop del llit. Fa el mateix procés amb la xeringa, la goma i el pot de vidre. Quasi se'n oblida. Va cap la cuina i renta el plat, els coberts i la seva copa de vi, i ho desa tot. Fa una ràpida repassada per la cuina, el menjador, el passadís, i la seva atenta mirada no capta res d'estrany. Torna a l'habitació i contempla l'escena. Sembla talment que el seu marit s'hagi suïcidat, i de cop, s'adona que no coneixia aquella faceta seva, tan freda i calculadora.
"Has aconseguit treure el pitjor de mi, però gràcies".
Obre l'armari i en treu les maletes preparades amb tanta antelació i cura. Sense tornar la vista enrere, surt de l'habitació i arriba a la porta. Abans d'obrir-la, somriu àmpliament, i decidida, surt, a trobar-se amb la vida.
"I ara, que em busquin".