Només per tu...

Quantes vegades el sentiment de l'amor és com una presó invisible que no té ni clau ni pany. Com definir aquella veu que crida dins, les emocions que fan bategar molt més que la sang.
De totes maneres no sé si ens esclavitza més el cor o la ment, repetint-nos contínuament tot allò que ens fa més mal, recordant-nos les nostres pròpies pors i limitacions, com si fossim titelles bellugades per les seves mans.
Què és la realitat? Depèn tant de la nostra percepció...
M'he perdut entre els teus darrers relats i m'he aturat a comentar aquest. Potser perquè malgrat l'amarg dolor que destil·la, l'he trobat enormement humà. No tothom és capaç de reconèixer les febleses, els dubtes, el sentit de culpa, la impotència... però penso de tot cor que mirar cap a dins ja és un acte de valentia que ens apropa, de mica en mica, a saber qui som. Crec que val més això que viure enganyat tota la vida dins d'una gran closca acuirassada,
com fan molta gent que han après a representar que sempre ho tenen tot clar.
Gràcies per llegir-me... Veure els teus comentaris m'ha fet començar el matí amb un somriure. I aquests són petits detalls que no tenen preu!

Una abraçada i fins aviat!

L'he llegit i rellegit. Realment ets un gran romàntic.
Has sentit la força brutal del amor que es el màxim. Encara que porti felicitat i patiment a l'hora, fins que no sedimenta.
Trobo que escriure ens allibera, i a relats no estem mai sols.

PD: Feia dies que tenia l'ordinador espatllat, no saps com he enyorat relats. Veig que has estat molt creatiu, ja passes de 100. Enhorabona.
Per cert del últim coment. Que entens per màgia lingüística, m'ha sonat molt be.

Una abraçada.

Naiade

M'ha agradat moltíssim, la veritat és que no trobo paraules per dir el que he sentit mentres ho llegia.
Un petó.

jOaneTa