Només jo, el vent i els meus pensaments

L’estança és buida, ni tan sols el silenci captiva la vacuïtat. La finestra s’obra i és tanca degut a la força del vent i a mesura que passen els segons, cada vegada el cop sec de la finestra colpeja amb més força.
Arraulida i recolzant el cap als genolls hi sóc jo. Tinc la cara amarada de llàgrimes i sento una punxada al pit que per moments m’impedeix respirar. Al meu cap només hi ronden pensaments en els quals tu n’ets el protagonista. Sí, tu, el mateix de qui em vaig enamorar bojament i que ara he de desenamorar-me. Sí, tu, el mateix que em va dir que no era feliç al meu costat, que es sentia perdut i s’adonava, després d’un any i quatre mesos de sortir junts, que érem incompatibles. El mateix que m’havia xiuxiuejat a cau d’orella aquell “’t’estimo” que em provocava una felicitat sublima, que m’acaronava el rostre amb delicadesa, que em donava la mà i em prometia que m’ajudaria, que estaria al meu costat...
Però per més voltes que hi doni, res no canviarà. Tu ja no ets al meu costat i no hi seràs mai més, no perquè jo no vulgui sinó perquè has decidit que som massa diferents i que res és trivial.

Aixeco el cap lentament. Em couen els ulls i un cansament fatigant envaeix al meu cos. Malgrat tot m’aixeco lentament i tanco la finestra per evitar més cops a causa del vent. Em sento indefensa, perduda, però intento caminar endavant. “No paris!”, em repeteixo una i altra vegada mentre m’intento convèncer de que tot passarà, que un dia arribaré a desenamorar-me i a ser feliç; però em pregunto quan i si jo seré capaç de suportar-ho.