Només és una condició

- Nena, estàs súper prima!
Vols dir que menges?!
Quant peses?!
Estàs anorèxica!
Cada dilluns, em veia assetjada per aquell interrogatori desafortunat. Entremig de la curiosa olor dels sabons amb els que ens havíem dutxat, intentava desviar la conversa per tal de no haver de contestar aquelles preguntes i comentaris, la majoria dels quals, per a ser-vos franca, no en sabia la resposta.
Al principi no havia fet cas de les meves companyes de classe, al cap i a la fi, elles no eren llicenciades en medicina; però amb les setmanes el meu pes començava a preocupar-me. Ja no era la mateixa d'abans; estava més cansada, sempre em trobava malament...
Jo estava segura que no tenia cap problema d'anorèxia, ja que menjava a marxes forçades i, tot i que el metge pensava el contrari, la meva família i jo mateixa sabíem que tampoc era bulímica; és obvi, a ningú li agrada vomitar!
M'havia fet proves de tot tipus, però no havia sortit res estrany. Bé, el colesterol una mica alt, però no tenia importància.
Tots ja n'estàvem fins als nassos de sentir tants comentaris, de veure com la roba m'anava cada cop més grossa i d'observar que cada dia estava pitjor. Finalment, abans de Nadal, la mare, cansada i amoïnada, em va tornar a dur, per vintena vegada, a la consulta del metge. L'infermera, una noia alta, rossa i d'aspecte ordenat, va seguir el procediment normal: em va pesar, em va mesurar... I, aprofitant que havíem d'esperar al doctor, li va comentar a la mare si m'havien mirat el sucre.
- El sucre? - va dir ella amb cara de sorpresa - no, no li van mirar a les anàlisis. Es podria aprimar tant per culpa del sucre?
- I tant - va contestar l'infermera - Comenta-li al pediatra.
"Ara pla, què és això del sucre?", pensava jo, "m'aprimo per culpa del sucre?" En aquell moment ni podia imaginar-me quantes coses arribaria a aprendre sobre aquest tema.
Al cap de cinc minuts justos, va arribar el metge. No feia gaire bona cara, sinó tot al contrari. Es veu que acabava de punxar a un nen petit i, aquest, no havia parat de bramar en tota l'estona. Es va acostar parsimoniosament a mi, em va pessigar la galta que per cert, encara em fa mal, i seguidament es va asseure a la seva cadira .
Es va mirar l'informe sense ni tan sols dir-nos hola i, un cop el va tenir llegit, es va girar cap a la meva mare i va començar a fer-li gestos estranys.
Ell es creia que no el veia, els metges pensen que els adolescents som "tontos", però jo si que l'observava i, de fet, jo sabia que ell continuava pensant que tot era a causa dels vòmits.
Finalment, i per no sentir-nos més, em van fer la prova del sucre. Quasi sense adonar-me'n vaig tenir davant un aparell semblant a una agenda electrònica, anomenat glucòmetre, i unes quantes agulles, que segons em van dir es diuen lancetes.
Tot i que no hi estava a favor, em van punxar i, en qüestió de minuts, ja era a la porta d'un gran edifici blanc com la neu, d'estructura alta i quadrada, que desprenia una certa olor a medicaments i esperit de vi. Tal i com deveu haver deduït, era en un hospital.
Efectivament tenia sucre a la sang o, si preferiu dir-ho així, era diabètica.
Primer, tot va anar com una seda. M'havien dit que estava força bé i que passaria directament a planta, però després, tot es va començar a complicar...
Em van explicar que m'havien de compensar o alguna cosa així. Jo no entenia res, però anava assentit amb el cap per tal de no quedar en evidència. Vaig esperar una estona i, després, em van dur a la U.V.I., amb l'intenció de quedar-se'm durant una temporada.
Vaig passar un dia en aquella sala verda, on només hi havia un parell de llits, una televisió i un piló de metges que corrien amunt i avall, atrafegats per la feina que se'ls venia a sobre.
M'era força igual haver d'estar envoltada de cables, com un robot, i tampoc m'importava massa no poder aixecar-me del llit. L'únic que m'amoïnava era que gairebé no podia veure els pares; els trobava a faltar. M'entretenia llegint llibres i, de tant en tant, engegava la "tele" per tal de fer córrer mitjanament bé el dia.
Finalment, em van pujar a planta. Quin canvi!
No era el millor lloc del món, és cert, però jo ja em conformava. S'ha de pensar que després d'estar en un lloc tan depressiu com la U.V.I., en el que no pots ni moure un dit, per a mi allò era el paradís.
Aquella setmana que vaig estar a planta, em van ensenyar més coses de les que hauria après en un any d'escola. Durant el matí, m'explicaven com punxar-me la insulina, com i què havia de menjar…
Feia classes de teoria i, a sobre, les posava en pràctica. També hi havia una sala amb ordinadors, llibres, etc. L'únic que em sabia greu era que hagués de menjar aquell menjar tan repugnant, que semblava que estigués fet exprés per fer vomitar al que se'l prenia i, sobretot, que fos Nadal.
Per la tarda me n'anava a passejar pel carrer per fer baixar el sucre; això sí, sempre tornant per menjar i per dormir. I així fins que vaig sortir de l'hospital.
Al principi, quan ja era fora de l'hospital, em sentia una mica sola i espantada. Tot i que sabia que hi havia més gent que tenia el mateix que jo, i no era pas poca precisament, no podia evitar de tenir alguna cosa que feia que estigués trista. Crec que tenia por d'enfrontar-me a aquesta nova vida, ara que ja m'havia acostumat a l'altra. Però amb el temps vaig anar aprenent que no tenia perquè sentir-me així, ni tenia perquè preocupar-me per a una cosa que, per més trista que estigués, no desapareixeria. Finalment vaig comprendre que no val la pena; no té sentit està enfonsat per una cosa que no es pot solucionar, sobretot si és tan insignificant i fàcil de portar com la diabetis, perquè si estàs pansit, no viuràs gens feliç i t'amargaràs més la vida del que te l'amarga el teu problema. Hi ha una amiga meva, diabètica com jo, que diu que no es pot sentir llàstima per tenir aquesta condició, que és millor que dir-ne malaltia, l'únic que es pot tenir és ràbia. Ràbia perquè ens hagi tocat a nosaltres. Però, al final, acabes sense ni sentir això. Doncs si t'hi pares a pensar, no t'ha tocat a tu, li ha tocat a tothom. Perquè si s'ajunten tots els diabètics, els familiars i amics que es preocupen dels diabètics, i els metges i dietistes que ens ajuden, s'arriba a la conclusió de que tothom és diabètic, i que ningú ho pot evitar. És una gran epidèmia que, tot i ser dolenta, està plena de coneixença, saviesa i amor per a aquells que la reben. Un no s'ha d'avergonyir per ser diabètic, un s'ha d'avergonyir per tenir por de la diabetis.
Al principi costa una mica acceptar-ho, però amb el temps s'aconsegueix.
A més a més, un cop compensada, no cal preocupar-se, perquè si portes bé la malaltia, ella s'acaba adaptant a tu i, d'aquesta manera, pots viure com una persona normal que, al cap i a la fi, és el que ets.
Avui el pare m'ensenyava un article que diu que s'ha inventat un "microxip", que sortirà aproximadament d'aquí dos anys al mercat, que farà que els diabètics ja no ens haguem de preocupar de punxar-nos.
I, de fet, la mare també assegura que, d'aquí un temps, els científics sabran com regenerar el pàncreas de la gent diabètica i que també, s'eliminaran les cèl·lules destructores de la insulina que produïm els que patim aquesta condició.
Al principi em vaig posar molt contenta, però després em vaig parar a pensar i vaig descobrir que estava molt i molt bé així i, que si no s'inventessin res de tot això, també seria molt feliç perquè, al cap i a la fi, jo no sóc diabètica; només tinc diabetis. Perquè, i suposo que vosaltres estareu d'acord amb mi, no és lo mateix viure per la diabetis que viure amb ella.
Molts dels que llegeixin aquest text pensaran que això m'ho invento, però si aquestes persones preguntessin a qualsevol diabètic, veurien que el que jo dic i escric és totalment veritat, perquè al contrari del que pensa la gent, quant parlem de diabetis, parlem de moltes coses diferents: amor, superació, solucions, respecte, capacitats, acceptació, esperança, alegria, paciència, il·lusió, bellesa, nous camins, oportunitats, cooperació... i totes les paraules boniques que se li acudeixin a un. Això sí, no parlem, i mai parlarem, de disminució, limitacions, conflictes, impediments, dificultats, aparences... ni de cap dels comentaris dolents sobre aquesta condició perquè de fet, la diabetis, no és cap malaltia, sinó que és només això, una condició.
Una condició que tots hem d'acceptar i, en el fons del cor respectar i, fins i tot, començar a estimar.