Només amics

Només som amics quan em gronxes, els teus braços rodejant el meu cos, i fem veure que ballem al so d'una música que ni tan sols ha existit. Ressegueixes la meva esquena amb la punta dels teus dits, dibuixant tímidament alguna figura, difuminada quan t'atures, de sobte, per inclinar-te una mica més. Poc a poc, apropes els llavis i em beses els cabells, acostant-los a l'oïda, xiuxiuejant mots que es perdran en el silenci de la propera vesprada. Només som amics si m'esperes, a l'altre cantó de la plaça, amb un somriure que et decora els ulls amb una lluentor especial, oferint-me la mà, des de ben lluny, mentre jo anhelo el moment que m'agafaràs i m'estrenyeràs contra el teu pit, amb força, com si fes mesos que no m'has vist i no volguessis que et deixés. Aleshores sé que només som amics, mentre parles d'ella amb un to que se'm fa estrany, que mai abans usaves amb mi; mentre dius que no puc imaginar-me com arribes a estimar-la. Deixa'm dir-te, amic meu; sospito que allò que sents s'assembla vagament a aquestes línies que et dedico, perfumades amb l'aroma que sols tu podries deixar-me.