Nòmada

Nòmades entre imatges que el present ha manipulat. No va ser tan bo ni tan real. Nòmada, el que no s’atura a gaudir dels bons instants que el present regala. Que es perd buscant la casa que va vendre uns anys abans. Nòmada i babau d’infinita mirada que somia un respir.

I deixar l’enyor i espavilar l’oblit. Trobar les ganes d’arrelar-se.

Nòmada que no pot presumir d’avançar amb el temps, perquè ell va enrere, camina d’esquenes, ensopegant amb el que ja va ensopegar. I ell té por de les coses que ja el van espantar, i s’enfronta de nou als monstres que ja l’han tombat. I intenta perdonar a qui no hi és i descobrir a qui ja ha descobert per malament. I intenta encaixar al passat, sense fer-ho en el present, per traspassar la paret de vidre per anar a parar on hi són els seus.

Perdut entre els records s’oblida que corra temps i per qui no passa el temps no li arriba el futur, tampoc el present.

Si et miro els ulls encara ploro, són espases que se’m claven. Cada cop que passes pel meu costat sento el brogit del tren dels records que m’agenolla al terra esperant que tot acabi. Sóc un nòmada que passeja entre imatges passades, que viu entre elles, d’una a altra, on en totes hi ets o hi podries ser.