Nocturna per força

Un relat de: Mena Guiga
No pots dormir. No és la calor. Ni els mosquits malparits. Ni la el so del televisor massa alt del veí mig sord (i, a més, la paret és prima prima prima).
No pots dormir per por que un excés de menstració travessi la compresa i taquis el llit?
Tampoc.
No pots domir perquè no estàs a gust amb la teva vida i et sents culpable de pensar-ho. Et sents culpable de no poder suportar el teu home com respira i com no es gira cap a l'altre costat. Et sents culpable de poder fer mal als fills, si mai emprenguessis cap acció...i, alhora, ets poruga, molt més que indecisa ara, ets poruga.
No pots dormir per la culpa i per la por.
Et lleves a les fosques i com un autòmata arreplegues un dels porros del fill gran, que saps que té amagats sota el matalàs. El noi dorm i no nota res, va cansat, els nens del casal d'estiu són esgotadors. Aquelles herbes embolicades potser et procuraran una estona de fals benestar. Peró no en saps, de fumar, i l'estil en què t'imagines fent-ho, gens delicat, et desconcentra. No t'empasses el fum i l'has cagada. Esperes els efectes i et desesperes. Només en treus la gola seca i una sensació d'estar bruta.
No intentis dormir, que no podràs. Seguiràs donant-li voltes a la certesa d'un canvi necessari i que no fas per culpa, per por, per seguretat, per costum, per amor.
Ho veus? No pots dormir, no pas aquesta nit. T'aixeques i observes com la camisola de color rosa pàl·lid marca els mugrons. Voldries ser tocada i besada, abraçada i sentir molts mots tendres que amaressin l'ànima solitària (que no sempre ho ha d'estar).
Ja ets davant la porta de l'entrada de casa. Agafes les claus i l'obres. Surts al carrer. Són gairebé les tres de la matinada. Mentalment dibuixes una restallera de zetes, suma de tots els dormirs que musiquen els tipus de silencis de la nit. Amb els ulls busques moviment: cap cotxe ni cap gat aventurer...sí una rata de clavaguera que et posa la pell de gallina, però no pots xisclar, per respecte (el rosegador ho agraeix, gens confosa i tu li permets, mentre marxi).
Refeta de l'ensurt del fàstic, avances per la vorera i camines i gires a cada cantonada com si fos un joc prou divertit. Vas cantussejant unes paraules que eet surten de qui sap on : 'seré cel serè, seré cel serè...', mig somrient i amb sensació de llibertat.
El firmament, ferm, regala una lluna creixent i núvols nocturns poètics. Tu en fas cas una estona, asseguda dalt d'un tobogan d'una plaça. Els pins et contemplen amb flonjor mediterrània. Els estels et fan saber que no estàs sola i que enllà enllà hi ha els qui no hi són (que només ho sembla) i que no has deixat d'estimar. Aquest pensament et fa plorar com fa temps que no feies i deixes que les llàgrimes baixin pel tobogan.
Quan sents el campanar rogallós (de campanes de veu de gripau que no ha practicat en cap coral) et mig despertes d'aquell estar desperta, baixes pel tobogan humit i tornes cap a la llar pensant com explicaràs demà (avui) la ferum de maria a la cuina i com has estat tan justa de no haver obert la finestra. Tant se val! Deixes que l'aire de la nit entri llargament dins teu amb consciència i, abans d'entrar i tancar, et ressegueixes amb els dits índex les bosses de sota els ulls, unes quantes vegades i dolçament.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

775 Relats

813 Comentaris

258694 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com