Nocturna per força

No pots dormir. No és la calor. Ni els mosquits malparits. Ni la el so del televisor massa alt del veí mig sord (i, a més, la paret és prima prima prima).
No pots dormir per por que un excés de menstració travessi la compresa i taquis el llit?
Tampoc.
No pots domir perquè no estàs a gust amb la teva vida i et sents culpable de pensar-ho. Et sents culpable de no poder suportar el teu home com respira i com no es gira cap a l'altre costat. Et sents culpable de poder fer mal als fills, si mai emprenguessis cap acció...i, alhora, ets poruga, molt més que indecisa ara, ets poruga.
No pots dormir per la culpa i per la por.
Et lleves a les fosques i com un autòmata arreplegues un dels porros del fill gran, que saps que té amagats sota el matalàs. El noi dorm i no nota res, va cansat, els nens del casal d'estiu són esgotadors. Aquelles herbes embolicades potser et procuraran una estona de fals benestar. Peró no en saps, de fumar, i l'estil en què t'imagines fent-ho, gens delicat, et desconcentra. No t'empasses el fum i l'has cagada. Esperes els efectes i et desesperes. Només en treus la gola seca i una sensació d'estar bruta.
No intentis dormir, que no podràs. Seguiràs donant-li voltes a la certesa d'un canvi necessari i que no fas per culpa, per por, per seguretat, per costum, per amor.
Ho veus? No pots dormir, no pas aquesta nit. T'aixeques i observes com la camisola de color rosa pàl·lid marca els mugrons. Voldries ser tocada i besada, abraçada i sentir molts mots tendres que amaressin l'ànima solitària (que no sempre ho ha d'estar).
Ja ets davant la porta de l'entrada de casa. Agafes les claus i l'obres. Surts al carrer. Són gairebé les tres de la matinada. Mentalment dibuixes una restallera de zetes, suma de tots els dormirs que musiquen els tipus de silencis de la nit. Amb els ulls busques moviment: cap cotxe ni cap gat aventurer...sí una rata de clavaguera que et posa la pell de gallina, però no pots xisclar, per respecte (el rosegador ho agraeix, gens confosa i tu li permets, mentre marxi).
Refeta de l'ensurt del fàstic, avances per la vorera i camines i gires a cada cantonada com si fos un joc prou divertit. Vas cantussejant unes paraules que eet surten de qui sap on : 'seré cel serè, seré cel serè...', mig somrient i amb sensació de llibertat.
El firmament, ferm, regala una lluna creixent i núvols nocturns poètics. Tu en fas cas una estona, asseguda dalt d'un tobogan d'una plaça. Els pins et contemplen amb flonjor mediterrània. Els estels et fan saber que no estàs sola i que enllà enllà hi ha els qui no hi són (que només ho sembla) i que no has deixat d'estimar. Aquest pensament et fa plorar com fa temps que no feies i deixes que les llàgrimes baixin pel tobogan.
Quan sents el campanar rogallós (de campanes de veu de gripau que no ha practicat en cap coral) et mig despertes d'aquell estar desperta, baixes pel tobogan humit i tornes cap a la llar pensant com explicaràs demà (avui) la ferum de maria a la cuina i com has estat tan justa de no haver obert la finestra. Tant se val! Deixes que l'aire de la nit entri llargament dins teu amb consciència i, abans d'entrar i tancar, et ressegueixes amb els dits índex les bosses de sota els ulls, unes quantes vegades i dolçament.