Cercador
Noces d'estiu
Un relat de: ultrasonica- Compartir:
Encara conservo, amb alguna arruga, una còpia de la foto del casament d'en Miquel i la Llúcia. Al poble ningú tenia càmera en aquella època, però en Carles, el germà d'ella, que, deien, era un prodigi de l'acordió, va convidar un amic músic que passava molts mesos a França i es va oferir a retratar-nos.
Recordo que li va costar posar ordre, potser perquè feia molta xafogor i, amb la falta de pràctica, no acabàvem d'entendre com funcionava això de somriure i estar quiets posant per una instantània. Ens vam arreplegar com vam poder a la façana lateral de l’església, les cares ben il·luminades pel sol que era dalt de tot del cel, darrera la càmera. Impacients i acalorats, uns quants dels retratats miren cap a un altra banda. Jo estic ajaguda a la gespa a la dreta de tot, entre tots els nens i amb l'oncle Pere, el germà del nuvi. La llum m'enlluernava tant que vaig fer una visera amb les mans i així és com surto a la foto.
A banda dels meus germans, cosins i cosines, en primer pla, a l'esquerra a la gespa hi ha les altres germanes d'en Miquel: la tieta Teresa, la tieta Emília i la meva mare, amagant-se darrera el pare que està mig incorporat, com un estaquirot però agenollat a terra. Gairebé no es veu a la foto, però ell porta la seva boina, la que encara conservo en un calaix a l'habitació dels convidats. Escampades per la gespa hi ha altres persones que no conec i a la segona fila, excepte els nuvis, gairebé no reconec a ningú. Darrera hi ha una tercera fila, la majoria noies rialleres recolzades sobre la paret del fons que m'imagino devien ser les amigues de la Llúcia, gairebé totes elles encara solteres i ben pentinades, amb clenxes i rínxols a la moda del moment.
El nuvi, l'oncle Miquel, va agafat de bracet de l'àvia Mercè, tota elegant i vestida de negre, perquè guardava encara dol per l'avi, mort quan jo només era un nadó. La núvia era i se la veu molt jove, crec que amb els divuit acabats de fer, i no vestia de blanc ni com una princesa com és costum avui en dia. De fet portava una faldilla llarga i una jaqueta que, recordo encara, era de color vermell i nova de trinca, tot i que a la foto en blanc i negre sembla d'un gris fosc, com la roba de gairebé tots els assistents. Sota la jaqueta se li veu una brusa blanca, amb un coll i uns punys brodats. Els brodats eren feina de la Paquita, la seva cunyada, que surt amb la filla petita en braços i que tenia molta mà per aquestes coses. La mare tenia uns mocadors de flors brodades fets per ella i els guardava com un tresor. Encara en conservo un parell.
El marit de la Paquita, en Carles, surt a la foto amb el seu acordió. Després de la cerimònia i de la foto, el músic-fotògraf i alguns dels nois joves del poble (els que surten a l'esquerra de la imatge fent bajanades) s'hi van afegir. Van tocar cançons populars i d'altres que no haviem sentit mai, a la Plaça de l'església, a l'ombra d'uns pollancres sota els quals vam organitzar una mena de pic-nic improvitzat que va durar tota la tarda.
En aquells temps no en dèiem pic-nic, però tothom va portar alguna cosa i ho vam compartir mentre, els més petits i els més grans, miràvem el jovent ballant. La filla d'en Quico el pastisser era amiga de la Llúcia, anaven juntes a escola, i no crec haver menjat mai més tants dolços i tant bons com aquell dia. Els cosins jugaven a empaitar-se i els nuvis i les tietes ballàven sense renyar-los perquè era un dia especial. Els tiets bevien vi dolç i ratafia i tampoc cridaven, ningú perdia la paciència ni pensava en que l'endemà s’havia d'anar a treballar.
Al matí, en Miquel i la Llúcia van marxar uns dies a Barcelona, a casa un conegut de l'oncle Carles que tenia un hotel prop de les Rambles. No els vaig tornar a veure més i la mare no m'en va voler dir res però pel que he sentit sembla que la setmana següent van marxar cap a França en comptes de tornar a casa després de la lluna de mel. Amb l'excusa que eren nuvis de viatge van creuar la frontera i es van instal·lar prop de París on van tenir un matrimoni llarg i feliç, amb un parell de criatures. Uns cosins o cosines que mai he conegut ni he sabut localitzar.
Era diumenge, 12 de juliol de 1936 i aquell va ser l'últim casament que hi va haver al poble en un bon temps. Durant anys ens vam haver de conformar amb el que eren celebracions discretes, fetes a correcuita abans que ells marxessin amb les milícies. Ja no hi havia música, ni ball, ni dolços ni, en molts casos, fotografies.
Aquí podeu veure la foto
(Nota: el relat és ficció, però la foto és real, d'un casament el juliol del 1936)
Recordo que li va costar posar ordre, potser perquè feia molta xafogor i, amb la falta de pràctica, no acabàvem d'entendre com funcionava això de somriure i estar quiets posant per una instantània. Ens vam arreplegar com vam poder a la façana lateral de l’església, les cares ben il·luminades pel sol que era dalt de tot del cel, darrera la càmera. Impacients i acalorats, uns quants dels retratats miren cap a un altra banda. Jo estic ajaguda a la gespa a la dreta de tot, entre tots els nens i amb l'oncle Pere, el germà del nuvi. La llum m'enlluernava tant que vaig fer una visera amb les mans i així és com surto a la foto.
A banda dels meus germans, cosins i cosines, en primer pla, a l'esquerra a la gespa hi ha les altres germanes d'en Miquel: la tieta Teresa, la tieta Emília i la meva mare, amagant-se darrera el pare que està mig incorporat, com un estaquirot però agenollat a terra. Gairebé no es veu a la foto, però ell porta la seva boina, la que encara conservo en un calaix a l'habitació dels convidats. Escampades per la gespa hi ha altres persones que no conec i a la segona fila, excepte els nuvis, gairebé no reconec a ningú. Darrera hi ha una tercera fila, la majoria noies rialleres recolzades sobre la paret del fons que m'imagino devien ser les amigues de la Llúcia, gairebé totes elles encara solteres i ben pentinades, amb clenxes i rínxols a la moda del moment.
El nuvi, l'oncle Miquel, va agafat de bracet de l'àvia Mercè, tota elegant i vestida de negre, perquè guardava encara dol per l'avi, mort quan jo només era un nadó. La núvia era i se la veu molt jove, crec que amb els divuit acabats de fer, i no vestia de blanc ni com una princesa com és costum avui en dia. De fet portava una faldilla llarga i una jaqueta que, recordo encara, era de color vermell i nova de trinca, tot i que a la foto en blanc i negre sembla d'un gris fosc, com la roba de gairebé tots els assistents. Sota la jaqueta se li veu una brusa blanca, amb un coll i uns punys brodats. Els brodats eren feina de la Paquita, la seva cunyada, que surt amb la filla petita en braços i que tenia molta mà per aquestes coses. La mare tenia uns mocadors de flors brodades fets per ella i els guardava com un tresor. Encara en conservo un parell.
El marit de la Paquita, en Carles, surt a la foto amb el seu acordió. Després de la cerimònia i de la foto, el músic-fotògraf i alguns dels nois joves del poble (els que surten a l'esquerra de la imatge fent bajanades) s'hi van afegir. Van tocar cançons populars i d'altres que no haviem sentit mai, a la Plaça de l'església, a l'ombra d'uns pollancres sota els quals vam organitzar una mena de pic-nic improvitzat que va durar tota la tarda.
En aquells temps no en dèiem pic-nic, però tothom va portar alguna cosa i ho vam compartir mentre, els més petits i els més grans, miràvem el jovent ballant. La filla d'en Quico el pastisser era amiga de la Llúcia, anaven juntes a escola, i no crec haver menjat mai més tants dolços i tant bons com aquell dia. Els cosins jugaven a empaitar-se i els nuvis i les tietes ballàven sense renyar-los perquè era un dia especial. Els tiets bevien vi dolç i ratafia i tampoc cridaven, ningú perdia la paciència ni pensava en que l'endemà s’havia d'anar a treballar.
Al matí, en Miquel i la Llúcia van marxar uns dies a Barcelona, a casa un conegut de l'oncle Carles que tenia un hotel prop de les Rambles. No els vaig tornar a veure més i la mare no m'en va voler dir res però pel que he sentit sembla que la setmana següent van marxar cap a França en comptes de tornar a casa després de la lluna de mel. Amb l'excusa que eren nuvis de viatge van creuar la frontera i es van instal·lar prop de París on van tenir un matrimoni llarg i feliç, amb un parell de criatures. Uns cosins o cosines que mai he conegut ni he sabut localitzar.
Era diumenge, 12 de juliol de 1936 i aquell va ser l'últim casament que hi va haver al poble en un bon temps. Durant anys ens vam haver de conformar amb el que eren celebracions discretes, fetes a correcuita abans que ells marxessin amb les milícies. Ja no hi havia música, ni ball, ni dolços ni, en molts casos, fotografies.
Aquí podeu veure la foto
(Nota: el relat és ficció, però la foto és real, d'un casament el juliol del 1936)