Noces de sorra i foc

“He tornat a casa amb un propòsit clar. He tingut temps de reflexionar durant tants anys lluny de la família i els amics, lluny de les meves arrels i del lloc on vaig néixer.” En Samir parlava amb calma però amb la convicció de qui ha meditat llargament abans de prendre una decissió. A la seva mare se li inundava la mirada de l’emoció d’haver pogut tornar a veure viu el fill que en altre temps havia arribat a donar per desaparegut, mort en combat o exiliat forçosament per tants anys, fins i tot després d’acabada la guerra. Havia estat una guerra llarga i cruel que els havia enfrontat amb els invasors del seu país, un enemic implacable que disfressava la nova colonització amb polítiques d’assimilació seductores, mentre reprimia severament qualsevol signe d’insurrecció o protesta.

Aquella tarda el pare d’en Samir i el seu oncle més gran van anar a casa dels pares de la Leila i van tancar l’acord del seu compromís. Va ser com haver d’empassar-se un gripau, i la digestió no va ser fàcil, però van tornar amb la sensació d’haver fet allò que calia. L’esforç més constant i més gran l’havien de fer ells dos, en el dia a dia de la seva quotidianeitat. Havien d’aprendre a conviure i a construir junts una família. Ja a casa, mentre prenien un te amb menta, el seu pare es va treure l’anell del dit i li va donar. “Fill meu, aquest anell el va portar el teu besavi abans de donar-lo al teu avi, i el teu avi me’l va donar a mi quan em vaig casar amb la teva mare. A tu et correspon ser-ne digne encara que hagis rebut l’encàrrec més difícil de tots. Fes-te responsable de la missió que t’ha estat assignada i accepta el teu destí amb la mateixa humilitat amb què avui el teu oncle i jo hem anat a aquella casa.”

En Samir se’n va anar al centre de la ciutat, i es va endinsar pels carrers estrets i sinuosos de la medina vella, fins trobar una petita joieria que era propietat d’uns parents llunyans de la seva mare. Hi va escollir una aliança per a la seva futura promesa: un anell d’or fi amb un menut robí envoltat de set safirs encara més petits.

Una mica abans de la posta del sol, va anar a trobar la Leila i van anar plegats en direcció al cementiri, cap als afores. Es van asseure en un banc del jardí. “Ja fa molts anys del dia que la vostra gent i el vostre exèrcit varen ocupar el nostre país. Jo vaig ser mobilitzat durant més de tres anys. Després, un grapat d’anys més als camps de refugiats, vivint de l’ajuda internacional, morint de pena i d’avorriment. Vaig decidir tornar i jugar-me la vida creuant els camps de mines antipersona.” El sol començava a capbussar-se en l’horitzó i una lleugera brisa de ponent portava la seva tebior en aquella hora a mig camí entre el dia i la nit. Per llevant, sobre els camps d’ordi i les oliveres, la lluna tot just acabava de sortir. Li va prendre una mà entre les seves i va prosseguir “Tu i jo vàrem créixer jugant al mateix carrer, plegats empaitàvem coloms i gallines. Estem destinats a ser marit i muller des que així ho van acordar els nostres pares quan tot just érem uns adolescents. El pare és ja gran, però savi. He decidit obeir-lo: aprendré a estimar-te.”

En treure l’estoig de l’aliança d’ella perquè la veiés, l’anell que el seu pare acabava de donar-li va caure a terra. En Samir el va recollir i li va donar abans de treure el d’ella de l’estoig. Ella es va guardar l’anell d’en Samir a la bossa i va mirar el que havia comprat per a ella, exposant-lo a la pàl•lida claror de l’ocàs. Els seus llavis van dibuixar un tímid somriure i li va tornar l’aliança. La Leila era molt jove i tenia una mirada transparent i clara. Ell sentia com si el traspassés amb aquella mirada. Era molt religiosa: duïa una vida de pregària i vestia amb tota la modèstia que exigia la tradició del seu poble, recollint els seus cabells amb un mocador sempre que sortia de casa. El va mirar als ulls de fit a fit mentre deia: “Nosaltres eixugarem l’odi entre els nostres pobles amb l’ajuda del cel. Els nostres fills no seran ni dels uns ni dels altres, seran criatures de Déu.”

Un parell d’hores més tard, ja de nit, es celebrava la cerimònia de compromís a casa de la Leila. Ella portava les mans i els peus decorats amb henna, i el cap descobert, però amb els cabells recollits en un monyo. Es van péixer mútuament uns dàtils i van compartir el mateix bol de llet. A l’hora de l’intercanvi d’anells a en Samir li tremolava la mà mentre ella li posava l’anell del seu pare. En acabat, en Samir i la Leila van tornar a trobar un moment a soles al pati de la casa i ell va aprofitar per demanar-li: “D’aquí a un mes, el dia del nostre casament, vull que et tintis els cabells de color ros panotxa, ja veuràs com faràs goig. “

Acabada la festa, en Samir va tornar a casa dels seus pares en silenci, mentre conversaven els seus oncles, cosins i germans que l’acompanyaven. Li semblava irònic, però el nom de la seva promesa li recordava el d’aquella cooperant que, la nit abans d’abandonar el camp de refugiats per anar a l’aeroport de tornada a Europa, li va prendre les primícies del seu amor sota el cel estelat de finals d’agost. Era una noia d’una rara bellesa per en Samir, amb la cara piguellada i els cabells de foc. Va ser una experiència agredolça, però no estava segur de poder oblidar la Laia, el seu primer amor d’una sola nit.

Un mes més tard la lluna torna a fer el ple amb la precisió d’un rellotge còsmic de mecanisme invisible. La Leila és al bany de casa seva. Acaba de rentar-se el cap i es disposa a complir el desig exprés del seu promès de tintar els seus cabells del color que li va demanar. En sortir del bany l’avisen que ha vingut un mosso d’encàrrecs amb un sobre per a ella. Com sempre, el noi ha de lliurar el missatge personalment seguint instruccions del seu superior. Amb el sobre a la mà i encara amb la tovaiola al cap, la Leila es tanca a la seva habitació per llegir les darreres instruccions abans de l’esperada celebració del seu casament amb qui va arribar a ostentar una de les posicions de comandament durant la guerra, en l’organigrama de la resistència. Amb una ullada sobre el missatge xifrat en té prou per entendre la seva nova missió: tal com esperava, durant els vuit propers dies en què gaudiran del seu viatge de noces, haurà d’obtenir discretament alguns indicis que permetin esbrinar la identitat de l’agent doble que la resistència ha aconseguit infiltrar en els serveis d’intel•ligència del seu país.