No vull un "Cant dels ocells" fúnebre.

Un relat de: Joan Colom
L'altre dia veia per la tele una concentració a la Plaça Catalunya de Barcelona, en memòria de les víctimes del terrorisme en aquesta ciutat i a Cambrils. Es va fer el silenci i una violoncel·lista va interpretar "El cant dels ocells". Crec que va ser Ígor Stravinski qui va dir que era la canço popular més bella que havia sentit mai. Però trobo que és una llàstima que l'ús funerari que se li dóna des de fa temps i cada cop més l'estigui convertint en una cançó trista, perquè no ho hauria de ser.

Si consulteu a la Viquipèdia l'article "El cant dels ocells", llegireu que és una cançó tradicional catalana de Nadal que explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a l'estable de Betlem i que, segons Joan Amades, és utilitzada com a cançó de bressol. Més endavant posa que ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, però de manera significativa a Catalunya, on se sol usar per acomiadar als difunts el dia de l'enterrament.

És precisament aquesta utilització que s'ha anat imposant en els últims anys (fins al punt que forma part del repertori ofert pels solistes o conjunts de cambra que intervenen habitualment en cerimònies funeràries, al mateix nivell que l'Adagio en sol menor de Tomaso Albinoni) allò que voldria desterrar. I no tant per la innegable càrrega emotiva de la melodia com per l'afany de retornar-li la dimensió joiosa i d'exaltació de la vida. Per entendre'ns, una operació de recuperació semblant a la que, en el camp literari, hauria de sotmetre's el "Cant espiritual" de Joan Maragall, desplaçant-ne el centre de gravetat des de to compungit de pregària davant la mort a la de rebel·lia hedonista o, si més no, entenent-lo com una oració de caire panteista.

Curiosament, una mica més endavant del resultat esmentat en la cerca amb Google, n'hi figura un altre que remet a l'article de Josep Maria Espinàs titulat "Adulteració de 'El cant dels ocells'", en la columna "Petit observatori" d'EL PERIÓDICO de 7 d'octubre de 2010, que s'expressava en el mateix sentit amb motiu del funeral per a Joan Triadú.

Crec que Pau Casals és el responsable involuntari del biaix seriós i ombrívol d'aquesta cançó anònima, com ho és deliberadament de la seva difusió internacional, tant pel timbre melangiós del violoncel com per l'adopció d'un tempo més lent del que li pertocava. Aquesta última característica, present igualment en les interpretacions de les sis suites bachianes per a l'esmentat instrument, no només les de Casals sinó de de tots aquells que aprofitaven la manca d'acotacions al respecte, pròpia de les partitures barroques, per recrear-les en codi romàntic (fins arribar al paroxisme de lentitud de les Variacions Goldberg interpretades al piano per Glenn Gould), va haver d'esperar la irrupció dels corrents historicistes, que en van fer una lectura suposadament més fidel, amb l'ús d'instruments antics i la interpretació molt més ràpida d'alguns moviments.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 14-09-2017

    Res no és inalterable, certament, y encara menys les lectures que hom pot fer d'una obra d'art. Però en el relat només pretenia manifestar les meves preferències, tot i que quan un les expressa amb insistència sempre hi ha la intenció implícita de guanyar adeptes. He de confessar que no m'he molestat a buscar en Youtube interpretacions que s'aproximessin al to festiu que propugno i que podria venir donat per una soprano que cantés "El cant dels ocells" a un ritme una mica més viu que el de Casals (no molt més), sobre un fons de veus blanques. Si no em quedés un mínim sentit del ridícul (que encara me'n queda: no us feu il·lusions) em posaria a cantar-ho jo mateix i us ho penjaria en algun lloc. Sortosament no tinc coneixements musicals, si no potser m'hauria guanyat la vida destrossant ("versionant", que en diuen ara) composicions d'altri. Ja de jovenet em donava per imaginar-me la peça "Think for Youself" del disc "Rubber Soul" de The Beatles (composta pel seu guitarra solista George Harrison), interpretada a un ritme més lent i amb ressonàncies wagnerianes per una orquestra simfònica amb una potent secció de metalls. Anys més tard se'm va ocórrer que l'himne nazi "Horst Wessel Lied" (també coneguda com "Die Fahne Hoch") podia transformar-se en un tòrrid txa-txa-txa si el sincopàvem lleugerament i li posàvem una incisiva percussió. La meva irreverència fins i tot s'havia atrevit amb Sant Johann Sebastian i la seva Cantata "Wachet auf, ruft die Stimme" (BWV 140), en concret amb el quart moviment (el coral per a tenor "Zion hört die Wächter singen"), que veia interpretat per una banda escocesa desfilant, darrera del timbaler major que enlairava rítmicament la maça tot marcant un tempo solemne, mentre el redoblament de tambors posava ordre entre els gemecs de les gaites.

  • Article brillant[Ofensiu]
    Swoojh | 13-09-2017 | Valoració: 10

    Un article brillant, sens dubte. No hi havia pensat mai en les raons musicals que l'han portada a ser una composició fúnebre. Sabeu si hi ha a Youtube alguna interpretació amb el tempo que li pertocaria? No em faig a la idea. Gràcies!

  • Res no és inalterable[Ofensiu]
    Jam Malson | 13-09-2017

    D’entrada, és cert que una cançó amb un nom així, “El cant dels ocells”, no et fa pensar en moments de dol, sinó més aviat tot el contrari: suggereix un món alegre, un món ple de vida, un món de joia; perquè quan els ocells canten són tot això i més.

    Ara bé, tothom sap que les coses, des de la més gran fins a la més ínfima, no són inalterables. I encara ho són menys, d’inalterables, quan hi intervé la mà o la imaginació humana.

    Que “El cant dels ocells” fos en origen una nadala utilitzada com a cançó de bressol, i ara hagi esdevingut l’acompanyament musical en moments de dol i de record, tampoc ha de ser massa trasbalsador. En el món de la música és força freqüent que això passi. Algunes cançons neixen amb un ritme i una intenció i amb el pas del temps acaben sent una cosa diferent. N’hi ha que van néixer sent cançons lentes i ara es toquen a ritme trepidant, i d’altres que eren de ritme ràpid, ara són balades.

    Jo crec que el més important de tot és que, sigui la cançó que sigui, la gent acabi acceptant-la com una part més de la seva vida (encara que delicada en moments de dolor).

    És per aquesta raó, que no veig que el cas concret de la cançó “El cant dels ocells” sigui tan recriminable. Gràcies a la particular versió instrumental de Pau Casals, emotiva tant en la manera d’interpretar-la com de sentir-la tocar, “El cant dels ocells” ha esdevingut a nivell internacional l’expressió musical en moments de dol i de record. I gràcies a l’acció de Pau Casals, deliberada o no, la cultura catalana, una vegada més, ha fet una valuosa aportació a la cultura humana.

    Si és fidel o no al tempo original, tant se val! Més enllà dels gustos personals, la qüestió és que sigui present i ens acompanyi. Hi ha moltes altres cançons que potser són igual de tristes, serioses, ombrívoles, melangioses i lentes, tal com tu dius, però la gent no ha acabat d'acceptar-les com una expressió dels seus sentiments. En aquest aspecte, “El cant dels ocells” ha aconseguit una cosa molt important, que al llarg de la història molt poques cançons han pogut fer: ajudar-nos a manifestar units un sentiment humà que, moltes vegades, tan difícil és de veure en comunitat.

    Per altra banda, i amb això acabo, cal tenir en compte que la mort no sempre ha d’anar acompanyada forçosament d’un to dramàtic, doncs sabem que tard o d’hora tots i totes haurem de passar per aquest desenllaç. Tanmateix crec, i aquesta és una percepció personal, que quan “El cant dels ocells” pren més força és quan el motiu pel qual s’interpreta n’és el de donar una nota de recordatori envers les persones que han estat víctimes innocents de qualsevol mena de violència.

    (I perdona’m per haver-me allargat tant)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: