No vull que sigues mon company de camí

Hola! Sóc Paco i vaig néixer un set de Juny a l'hospital. Als pocs anys vaig anar al Jardí Infantil on vaig conèixer un munt de xiquets que també havien nascut en un hospital.
En ma casa érem tres: ma mare, mon pare i jo, ells treballaven per poder tenir certes comoditats de les quals ja parlaré més endavant.

El cas és que vaig anar creixent amb els meus companys i així, anàvem passant els anys fins que vaig aplegar a 1r de primària. Recorde que fou quelcom molt important per a mi, passava de cicle, com els meus companys, i estava realment nerviós, seria una experiència nova, per a mi, és clar.

I és que vaig arribar a tercer de primària i vaig prendre la comunió. Saps que hem van regalar un munt de coses? Un rotrin, un estoig, roba, sabates, rellotges, diners… A Ana, a Paula, a Joan, a Carles, a Robert, a Cristina, a Jenny, a Gerard, a Mateu, a Sandra, a Noèlia, a Fran, i a Victor també els van fer un munt de regals. Ara, tots, teníem a Déu dins del cor, això ens va dir la monitora.

Doncs ma vida va anar continuant i dos anys després els reis mags em van regalar un ordinador! Que bé! Realment no sabia ben bé per a que servia això, així que el vaig fer servir per jugar a jocs que em duien mos pares. Un dia, en el pati, parlant amb els amics, em van dir que a ells, els reis, també els havien regalat un ordinador. Que bé, ara tots en teníem un!

Els temps continuava passant i vaig a plegar a sisé de primària, un any on ja començava a notar certs canvis en en els meus companys i les meues companies, i com és natural, en mi mateixa, canvis que van continuar en els darrers anys.

Però ara em tocava un altre canvi, passava a l'ESO. Que major que era! Jo descobrint coses noves, professors nous, assignatures noves… un camí encara no trepitjat. No?
I va ser aquest l'any on els meus companys s'apuntaren als Juniors del poble i doncs… jo, descobrint coses noves, noves? També m'hi vaig apuntar.

Allí vaig conèixer molta gent, tots del poble però guaita! També van néixer en un hospital, també entraren a escola el mateix any que jo, camviaren de cicle, prengueren la comunió, els regalaren un ordinador i finalment s'havien apuntat als Juniors. Si resulta que teníem moltes coses en comú, no?

Però primer no fou solament l'any on coneguí gent, també vaig entrar al conservatori de grau mitjà de música. I és que els meus companys anaven i, jo, no anava a ser menys. Així que a estudiar, prova d'accés i ja estava dins, estudiant una carrera amb els meus companys.

Però aquests estudis no van durar gaire, solament dos anys, fins que acabí el primer cicle i la meitat dels meus companys s'ho deixaren. I és que estudiar pel matí, i després per la vesprada tenir un munt més d'hores era agobiant, quelcom que havia descobert. Però realment ho havia descobert?

Poc després aplegà un nou visitant a ma casa, Internet. Amb ell vaig poder descobrir el msn i, així, parlar amb mos amics tots els dies. Però no solament arribà Internet, també em regalaren un mòvil! Per a què el volia no ho sé, però és que mos companys també en tenien i jo en volia un també.

No va tardar molt a que obriren Heron City! Sí, un lloc d'aquests on hi ha cines, bars, cafeteries, sales de jocs, birles… Un lloc on va tothom, I allí anàvem la colla dels amics alguns caps de setmana. Perquè s'ho passàvem bé, igual que tota la gent que anava.

I bé, resulta que ara escric estes linies després d'haver mirat cap al futur, un futur que m'ha dut a ma infantesa, i que m'ha fet recordar tota ma vida. Ha sigue, però, quan he arribat al present quan m'he aterrit. M'he aterrit en veure que la meua vida no ha sigut ni serà pas diferent que la de tots els qui m'envolten.

Algú, del qual no conec ni el nom, ha planificat ma vida. I seguiré caminant. Sé que aniré a la universitat, amb els meus companys; sé que em compraré un cotxe, com els meus companys; sé que trobaré una parella amb la que restaré gran part del meu temps, com els meus companys; sé que treballaré, com els meus companys; i sé que al final potser tinga fills, com els meus companys!

Així que solament puc dir… gràcies per no deixar-me explorar les meues pròpies sendes.