No vull prendre un cafè amb tu!

He llegit amb molt d'agrat aquest relat, on dues persones que abans s'estimaven i que ara la monotonia els ha dominat, es tornen a trobar, jurant-se i tornant-se a jurar que no es volen tornar a veure.

El relat és molt bo, està farcit de detalls interessants, i és amè de llegir. T'ha sortit realment simpàtic. Et felicito sincerament.

Em recordes un conegut meu que es va enrotllar amb una noia en una relació que no tenia futur, i que al final ja estaven farts l'un de l'altre...

En fi, suposo que l'amor es pot renovar però la passió no pas...

Ens veiem més endavant, M.Victòria!!

Hola;

Es un prec, no pas un ordre. El relat m'ha semblat bo, i m'agradaria publicar-lo a www.guimera.info

Coneixes www.guimera.info ?

I, Guimerà ?

El 2on diumenge d'agost hi faran mercat medieval.

Envia el relat com annex en un e.mail i també si vols la "foto" del teu EX a la història.

Gràcies per endavant

Antonio Mora Vergés

Boníssim. La manera d'expressar aquest moment tant estrany i melancòlic d'un retrobament amb una exparella m'ha agradat molt... Utilitzes una manera d'expressar-te en què un/a capta aquest estat d'ànim on sentiments oposats apareixen...
Bravo per aquest relat. Ara q t'he descobert, et seguiré la pista...

Està molt bé aquest relat.

Descriu bé la sensació de quedar en un cafè, de rememorar moments passats, de sentir que compartim verbalment moments de vida passada, de dir "Què és de la teva vida?".

Està molt bé de tant en tant, quedar amb aquells amics que queden una mica lluny de la teva vida, i fer una plàtica.

Felicitats, Victòria, segueix endavant.

M'ha agradat moltíssim com has sabut tractar aquesta situació, la de les trobades després de tot, després del temps, de les vivències en comú.
M'ha agradat el ritme, primer pausat, parlant del temps mantenint les compostures i mig somrient malgrat que a fora plogui, per, a mida que van bevent aquest cafè, anar entrant cada cop més en l'amargor dels records. Records que pretenen ser neutres però no ho són quan són vistos des de la situació actual en què tot ha passat i en què els sentiments han canviat.
M'han agradat com les darreres gotes de cafè, aquelles tant amargues, que serveixen per fer retrets i ser a l'hora potser més sincers, han acabat vessants pels porus dels protagonistes i han dut a un final que simplement és el què és.
Si no s'està bé prenent un café després de tot el viscut, potser més val no prendre'l.

Una abraçada i la meva enhorabona!

Leela

M'agrada el teu estil nítid, de lectura constant i netament lleugera però amb les paraules adients.
I amb aquesta història, amb aquesta escriptura, hom pot notar els clarobscurs de les expressions dels dos cafeters, que es vesteixen ara de nostàlgia, ara de retret, ara de petó, uqe segurement serà més humit del què voldrien i més curt del què haurien volgut trenta minuts després.
Aquests cafès que ens acompanyen al passat i obren la nostàlgia són amargs en el regust i intensos en el gust.
(hauria jurat que ja te l'havia comentat, però si que l'havia enviat a una amiga cafetera, això sí, segur)

no te molt sentit pero es divertit

de la moneda. Tractes amb intel.ligència, subtilesa i molt d'encert un aspecte quasi eteri de la relació de parella, el jo i l'altre, tan a prop i alhora tan lluny, en una lleugera però insalvable distància. Però què passa quan per sobre de les grans diferències de criteri davant la vida existeix un inefable nexe comú que ho arrasa tot i no et deixa respirar si no estàs amb ell/ella?
Gràcies pel teu comentari que m'ha arribat amb dos dies de retard, els de RC estan de reformes!
foster

Sembla difícil dir més de dues persones negant-li la veu a una. El personatge que crees concedeix i retreu en perfecte equilibri carregant-se de credibilitat. Però, pel que t'he llegit, et costa poc expresar força coses sense necessitat d'artificis.

salutacions

En llegir el teu relat, no m'he pogut estar de preguntar-me: on va parar l'amor entre dues persones quan aquest desapareix?... Com és possible que dues persones, en un temps passat, enamorats, és tractin com a desconeguts?... Com és pot passar de l'amor a la indiferència?...

La vida dona moltes voltes, i quan s'està enamorat d'algú sembla impossible deixar-ho d'estar algun dia...

val la pena prendre un altre cafè?... sincerament, crec que no, si no ha d'aportar res nou, no val la pena. Quan l'únic que esperem és que la vida li vagi pitjor que ha nosaltres, no val la pena. Quan desitgem veure que ens necessita, no val la pena. Millor canviar de cafeteria.

M'ha agradat la manera d'explicar-ho que has utilitzat, el to serè que has fet servir, i la tendresa que en el fons has reflectit.

una abraçada,
Jordi.

Hola M.Victoria,

Es el teu segon relat que llegeixo (no nomes per falta de temps, sino que llegir-los d'un a un es una manera de no emborratxar-se i assaborir la individualitat dels textos) i veig que esta a l'altura del "Busco un amant" que ja et vaig comentar.
De tematica totalment diferent, aquest cafe que no vols prendre amb ell es tan sincer i proxim que entendreix al lector. Reflexes la perdua de l'espontaneitat entre dues persones que han viscut moltes coses junts pero no en poden viure mes, i totes aquelles petites tensions que hi ha entre dues persones que es tenen molta confiança pero tambe racances i barreres entremig.

Felicitats i una abraçada,

m

...complicats som els humans!
Unes reflexions entorn una ex-parella, molt ben definides per la proximitat/llumyania de tots dos.
Enhorabona!

Coneixença, rencor i llibertat semblen ajuntades en aquest text que, sintèticament, ens mostra un munt de coses. Coneixença perquè cada u sembla endevinar el què de l'altre només mirant-se'l, encara que al final diu que són desconeguts malgrat el temps, no ho crec... Rencor per les subtileses directes (per tant ja no són subtileses) que van deixant-se anar, i llibertat per dir coses que abans ferien i que més endavant provocaven discusions... M'ha agradat molt i ja m'ho comences a acostumar.

Biel.

Mantenir el contacte malgrat ja no estar junts, com a bons amics. Moments bons venen a la memòria, d'altres agres i feridors.
En certa manera, s'intenta mantenir l'engany del que es pensa en realitat, sempre surten petits punts de sutura infectats en la ferida, que fan pensar que ja feia molt que la cosa no anava bé, que potser mai es van arribar a conèixer.
I cada cop el fer veure que es pot ser amable i continuar una relació d'amistat, però amb el cos tens i molt recel.
El final em sembla perfecte, potser en aquesta situació, val més no prendre cafè junts...
El tema és molt real i els sentiments molt ben descrits.
M'agradat el continu anar del passat al present durant la conversa, molts records emmagatzemats en el cervell.
Una abraçada i fins aviat!