No volíem fer-nos grans

La seva mà pujava amunt i avall sense cansar-se mentre que em mirava amb un somriure als ulls. Vaig respirar fons i vaig deixar reposar el cap sobre el coixí, tancant els ulls, esbossant un somriure còmplice de l'escena. Va canviar de mà i va apujar la velocitat. I més, i més; volia que aquell moment no s'acabés. Ja faltava poc i no vaig poder reprimir-me a mossegar-me els llavis inferiors com feia sempre que s'acostava. El pols se'm va accelerar i la vaig advertir que ja no faltava molt mentre ella responia amb un soroll de felí salvatge d'aquells tant sensuals que ens posen als tius. "Més ràpid" Els músculs de les cames es tensaren, ja pujava, el pols no podia més, la meva front suava. "Ja!". Pocs minuts després ens foníem en petons baixant per les escales amb la morbositat de ser vistos per algun veí. "Corre, que si ens pillen els meus pares...". No deixava de riure. "Agafem l'ascensor". "Però si només queda un pis per baixar" ."I què?" ,vaig respondre. La porta es va tancar i, abans que s'unissin els nostres llavis, les nostres llengües ja s'havien en recargolat en mig de l'aire. Va parar lentament mentre l'ascensor s'aturava. Els seus ulls turquesa em miraren fixament, la seva exhalació s'unia amb la meva inhalació creant remolins d'aire invisible, balls d'oxigen vell i nou. "T'estimo", li vaig dir sense poder parar de mirar les seves pupiles negres. "Jo també", em va respondre. La porta es va obrir i dissimuladament vam sortir del portal com si fóssim simples amics d'infància que quedaven per fer deures i prendre un refresc al parc. Eren les primeres tardes de setembre, no volíem fer-nos grans.




-Tot el que tenim només ho tenim avui