No volia molestar

L'edifici era tan sobri i rectilini com cabia esperar d'una construcció d'ordre neoclàssic. Temps enrere, no massa, tota la zona havia estat plena d'edificacions com aquella: altes, orgulloses, senyorials, un pèl ostentoses fins i tot. Ara, però, els temps havien canviat. La majoria havien desaparegut sota l'ímpetu de pics i excavadores i aquella casa de pisos s'havia convertit en la darrera de la seva espècie. Un espècimen condemnat, però que s'entestava a resistir, malgrat la seva façana bruta i maltractada pel temps i la indolència dels seus propietaris i l'estar envoltat de runes i desolació.

En Josep Pocacosa va arribar a la seva porta després de fer un llarg camí per un carrer que consistia només en una inacabable successió de solars, a l'espera de ser edificats de nou. Es va assegurar que el número, el 84 bis, fos el correcte. Una comprovació estèril si tenim en compte que era la única casa dempeus en tres estadis a la rodona, i va empènyer la pesant porta de ferro, que es va obrir sense ni un grinyol. La casa conservava unes engrunes d'orgull.

En Pocacosa es va endinsar en un vestíbul mal il·luminat. Terra de marbre, columnes del mateix material, catifa vermella que el temps havia anat aprimant fins convertir-la en gairebé un tel rogenc, i bústies de llautó descolorit collades a la paret de la dreta. Els murs conservaven bona part del seu color original, un discret pastel. Aquí i allà, però, la falta de manteniment havia permès que algunes taques d'humitat fessin saltar la pintura, deixant a la vista un mur d'un gris putrefacte. Una al·legoria més que encertada, es va permetre pensar en Pocacosa, especialment tenint en compte el futur que li esperava a l'edifici. Va caminar en silenci per la catifa fins arribar a l'ascensor. Un d'aquells aparells decimonònics, amb una cabina de fusta i vidre que pujava pel forat de l'escala envoltat per una treballada reixa de ferro. L'ombra d'un somriure va passar, fugaç, pel dessota del seu bigotet. Li agradaven aquelles màquines antiquades. Feien senyor. En Pocacosa va obrir la porta de ferro i, després, les fulles dobles de l'habitacle. Va entrar i, per un instant, va experimentar aquella sensació de molesta inseguretat que t'agafa quan sents com tota la cabina grinyola sota el teu pes. Va tancar les portes i va prémer el botó vermell amb l'epígraf "sexto". L'ascensor va emetre una queixa amb accent metàl·lic i va iniciar la seva penosa ascensió, amb molta més lentitud de la que en Pocacosa hauria pogut imaginar.

A vegades, la vida demostra tenir un sentit de l'humor més aviat retorçat. Potser per això, en passar entre els pisos tercer i quart, la maquinària de l'ascensor, que havia treballat de forma incansable des de la seva inauguració, cent tres anys enrere, va decidir que ja n'hi havia prou i va optar per la jubilació instantània i definitiva. En altres mots més entenedors: la va espitxar. Un sotrac, un tremolor, dos o tres cruiximents... i bona nit i tapa't.

En Pocacosa va quedar absolutament desconcertat durant un parell de segons. Després, va tornar a prémer varies vegades el botonet de "sexto", obtenint una resposta similar a la que va aconseguir l'equip metge que va restaurar la mòmia de Ramses II quan li van furgar el nas al faraó. Res. Lleugerament inquiet, en Pocacosa va considerar les seves opcions. De naturalesa més aviat tímida i apocada, odiava qualsevol cosa que suposés cridar l'atenció o molestar al proïsme. D'altra banda, no semblava que hi hagués altra manera de sortir de la cabina que fent sonar l'alarma. De forma que va empassar saliva i va prémer el botonet que tenia una campaneta al dessota. Immediatament, un timbre d'allò més estrident va ressonar per tota l'escala. En Pocacosa va retirar el dit instantàniament. Tampoc no era cosa d'exagerar. Va esperar pacientment tres, quatre, cinc minuts, sense que ningú semblés haver-se adonat de la seva tímida petició d'auxili. Fent el cor fort, va decidir tornar a fer sonar l'alarma, aquest cop una mica més dels tres segons inicials.

Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing!!!

Una porta va obrir-se finalment al pis de dalt.

-Què passa? - Va sentir-se la veu d'una anciana que ja era jubilada quan Francesc Macià encara duia pantalons curts.
-Perdoni, senyora - Va atrevir-se a contestar en Pocacosa. -No volia molestar, però és que m'he quedat tancat a l'ascensor!
-Qui és vostè?
-Josep Pocacosa i No-rès. Administrador de finques. Per servir-la.
-I què diu que li passa?
-Doncs que pujava en ascensor i es deu haver espatllat.
-Ja ha pitjat bé el botó? - Va dir l'anciana, desconfiada.
-Home... Jo asseguraria que sí.
-Aviam, torni-ho a provar, jove!
-Si senyora, faltaria més. Ara mateix. - I, obedient, en Pocacosa va prémer de forma sistemàtica els sis botons dels pisos, tot i estar absolutament convençut que no en trauria més profit que un penelló a l'índex.- Ho veu? Res.
-Ai, doncs sí que ho sento, però s'haurà d'esperar que torni el senyor Milhomes, del sisè. Jo, és que, fillet, ja tinc un peu aquí i l'altre amb nostrossenyor...
-I no podria fer una telefonadeta a urgències? - Es va atrevir a demanar en Pocacosa, que encara tenia tres cases per visitar aquella tarda.
-No en gasto pas, jo, d'aquests aparells moderns! Au, no passi pena, fill. En un parell d'horetes, el senyor Milhomes tornarà de la feina i segur que el treu. Passa cada dia per davant de la meva porta entre les set i les set i cinc. Vol que resem el rosari plegats, mentrestant?
-No, no es molesti. Vostè faci com si no hi fos.- Va contestar en Pocacosa resignat a la seva dissort.
-Com vulgui.- Va contestar l'anciana, amb l'aire del qui no és capaç d'entendre que algú es pugui resistir a l'oferiment de resar un rosari. I va tancar la porta sense badar més boca.

Home d'ordre i pragmatisme, en Pocacosa va decidir adaptar-se a la situació el millor que va poder. Va netejar amb el mocador la plataforma de l'ascensor; es va treure la jaqueta -juliol estava a les acaballes i la caloreta picava que déu n'hi do- i va seure arronsant les cames. El seu món interior era més aviat limitat, de manera que l'avorriment i la canícula van poder aviat amb ell i, al cap de poca estona, l'administrador de finques estava el que els castellans, que tenen un idioma extraordinàriament ric a l'hora de trobar eufemismes pel verb dormir, en diuen, encertadament, "traspuesto". Una "trasposición" de dues hores i disset minuts, per ser curosos, de la que només el va poder treure la veu del senyor Milhomes.

-Mestre! Us trobeu bé?
-Eh? Com? Què?
-Us pregunto si esteu bé!
-Ah, sí. Sí. Perdoneu. És que dec haver tancat un momentet els ulls...
-Sí, ja. Per cert, assequeu-vos els llavis que hi teniu una mica de baveta.
-Perdoneu!- Va dir en Pocacosa avergonyit. Tant, que esva refregar per la boca el mateix mocador que havia fet servir un parell d'hores abans per netejar el terra de l'ascensor sense ni adonar-se'n.
-Què ha passat?
-Doncs ja ho veieu. L'ascensor, que s'ha declarat en vaga- Va contestar en Pocacosa, fent el primer acudit de la seva vida. Efemèride que va passar lamentablement desapercebuda tant per a ell com per al seu interlocutor.
-Deixeu-me passar un moment per casa per refrescar-me i ara vinc a veure què hi puc fer.
-Féu, féu. No voldria pas molestar, jo...

En Pocacosa va tenir temps de repassar mentalment la llista dels 137 presidents de la Generalitat, de les capitals de comarca de Catalunya i, fins i tot, de les vagueries -sempre havia estat un home de país- abans que el senyor Milhomes no tornés de refrescar-se. L'home, que havia canviat el seu vestit de director de sucursal de La Caixa per una camisa llampant de capo de la màfia russa, va donar una ullada experta a l'ascensor parat abans de sentenciar:

-Mestre... Em temo que no hi ha res a fer.
-Què voleu dir? - Va preguntar l'administrador, alarmat.
-Doncs això mateix. Que no hi puc pas fer res i que, a aquestes hores, el fabricant de l'ascensor fa estona que ha tancat la paradeta. Em sembla que haureu de fer nit aquí...
-I els bombers? - Va aventurar-se a proposar en Pocacosa amb un filet de veu.
-No és mala idea, no... La pega és que aquesta tarda s'ha declarat l'incendi forestal del segle a la serra de Collserola i hi són concentrats tots els bombers des de Figueres fins a Les Cases d'Alcanar. No esteu pas de sort, em sembla.
-I segur que vós no hi podeu fer res? - Va insistir el reclús, en un acte inusitat de rebel·lió.
-Mireu - Va dir en Milhomes abaixant la veu - El cas és que tinc la dona i els nanos a la platja, i jo estic, com qui diu, de Rodrígues. I havia pensat fer una visiteta als dos aneguets del carrer Bailén, ja m'enteneu - Va dir, afegint el que va intentar sense massa èxit ser una rialla còmplice. - No em voldreu pas esgarrar la nit, oi?
-No, no... I ara! Vós féu el que teníeu pensat. No voldria pas molestar, jo...
-Ja ho sabia jo que éreu un home de bé. En fi, doncs, no us entretinc més.
-A passar-ho bé...
-Igualment!

I va desaparèixer escales avall, xiulant una cançoneta entre les dents. En Pocacosa es va permetre un sospir de resignació i es va preparar per passar la nit a l'ascensor de la manera menys incòmode possible.

* * * * * * * * * * * * * *


Dues setmanes més tard, en Pocacosa havia convertit aquell minúscul habitacle de fusta i vidre en el seu nou món. Va resultar que el fabricant de l'ascensor feia anys que havia plegat i que, aparentment, ningú no se n'havia fet càrrec del possible manteniment després d'ell. L'incendi de Collserola, mentrestant, s'havia estès fins la serra del Mont-Sant i, malgrat l'heroica lluita del cos de bombers, al que s'hi havien afegit, primer, l'exèrcit, la Guàrdia Civil i els Mossos d'Esquadra i, ara, ja en franca desesperació, l'Orfeó Català, l'Escolania de Montserrat i els Xiquets de Valls, Catalunya cremava pels quatre costats sense remei aparent. De manera que un pobre home tancat en un ascensor era la darrera de les preocupacion
s d'autoritats, institucions i, per què no dir-ho, particulars. I tampoc no era cosa d'anar molestant a uns i altres en moments de crisi, amb problemes personals, reflexionava, resignat, en Pocacosa

Mentre transcorrien lentament els dies, el reclús s'havia acostumat a veure com el senyor Milhomes sortia de casa d'hora al matí i, moltes nits, tornava de matinada o, simplement, ni apareixia per casa. Quan passava pel costat d'en Pocacosa, no oblidava mai dedicar-li unes paraules d'ànim i consol, això sí, sense aturar-se mai en la seva ascensió cap al seu pis. Fins i tot, el dia que va fer una setmana que l'administrador s'havia quedat tancat, potser per allò de l'aniversari, en tornar de la feina per canviar-se de roba i sortir cames ajudeu-me a gaudir de la nit, es va aturar un moment davant la cabina i li va fer passar un tetra-brik de l'Avi Miquel per entre la reixa.

-Me l'ha regalat un client a qui li he hagut de denegar un préstec, però em sembla que vós en fareu millor ús, mestre! - Li va dir tot fent-li l'ullet.
-Molt agraït - Va replicar en Pocacosa, que a aquelles alçades oferia un aspecte lamentable, amb barba de dies a la cara, enormes taques de suor sota les aixelles i uns pantalons tan bruts i rebregats que no els hauria volgut un indigent.
-Animeu-vos! Això vostre deu estar al caure. Aviat no quedarà res per cremar i llavors els bombers hauran de fer coses com la vostra per justificar el sou - Va exclamar, divertidíssim del seu propi acudit.
-Si, ja... Escolteu... i d'allò que vàrem parlar fa uns dies de pujar a la sala de la màquina de l'ascensor? Potser hi trobeu algun mecanisme per fer-lo baixar a mà...
-Ui, sí! Quin cap el meu! És que aquests dies vaig molt atrafegat. És clar, sense la dona i els crios... què voleu? Ho faria ara mateix, però és que m'està esperant una amiga... russa! - Va afegir amb aquella picada d'ullet que en Pocacosa, molt a contracor, havia començat a odiar.
-Ja, ja ho entenc. Féu, féu... No voldria pas molestar, jo...
-Molestar vós? Però si ja sou com de la família. No sabeu com us trobaré a faltar el dia que marxeu!
-Ja, ja...
-Us deixo, que és tardíssim!
-Passar-ho bé.

Reclòs a la seva presó de vidre, en Pocacosa va poder constatar que l'edifici era gairebé buit. Només hi vivien la família Milhomes i la senyora Carcamal, una centenària que amb prou feines si sortia mai de casa i de qui sort en va tenir el dissortat administrador, perquè ella el va adoptar gairebé com una mascota. Dos cops al dia, matí i tarda, en Pocacosa sentia com s'obria la porta del quart per donar pas a la senyora Carcamal. Treballosament, l'anciana baixava el curt tram d'escales que el separava de l'ascensor avariat i li portava sempre alguna coseta per menjar i beure. En Pocacosa aviat li va estar tan agraït que es va avenir a resar el rosari plegats cada tarda, encara que la veritat era que qui resava era ella. Ell només movia els llavis fent veure que seguia una pregària que, en realitat, havia oblidat molts anys enrere. Un dia, la senyora Carcamal, a banda del dinar, li va baixar també un regalet: un transistor a piles. Aquella ràdio li va fer molta companyia a en Pocacosa... fins que, tres dies després, se li van acabar les bateries i es va quedar més muda que l'estàtua d'en Rafael de Casanovas. En Pocacosa, tement molestar a l'anciana, mai no es va atrevir a demanar-n'hi unes de noves, i es va resignar a tornar a les seves llistes de presidents, comarques i vagueries, a les seves llargues becaines i al seu avorriment.

En Pocacosa havia viscut amb l'esperança que, per commemorar les seves tres setmanes de reclusió, en Milhomes potser li portaria uns Donettes o un suc Zumosol, o faria d'una vegada per totes aquella visita a la sala de màquines de l'ascensor. Però l'home s'havia abandonat a la mala vida amb la vocació amb la que un sant s'entrega a l'església i gairebé ja no passava mai per casa. Finalment, una matinada, el va veure baixar per les escales amb una camisa de flors, unes bermudes i una maleta llardosa a cada mà.

-Marxo de vacances, mestre! Ahir a la nit hi vaig caure per casualitat. Una mica més i me'n descuido que la dona i els xurumbels m'esperen a Cambrils avui al migdia. És que hi tenim una mica de caseta, allà. Ara, no us penseu, que ja em sap greu marxar, ja...
-Sí? - Va aconseguir respondre en Pocacosa, sobrepassat per la son i el desconcert.
-I tant! Amb les bones estones que hem passat vós i jo! No les canvio pas per l'enrenou dels xavals i la cantarella de la dona. No sabeu la sort que teniu de no ser casat, vós!
-D'això... abans de marxar no podríeu pas passar per la sala de màquines de l'ascensor?
-Ostres! Allò!... Sí que em sap greu, però si m'entretinc agafaré tota la caravana de sortida de Barcelona i ja sabeu com és això. No us amoïneu. Estaré alerta des de la platja, i quan vegi que això de l'incendi s'acaba, ahir ja havia entrat a València i segueix avall, els faré una trucada als bombers. Ho enteneu, oi, mestre?
-I tant! No voldria pas molestar, jo...
-Molestar - Va esclafir a riure en Milhomes mentre baixava escales avall - Molestar vós! Aquesta sí que és bona!



Desaparegut en Milhomes, en Pocacosa va quedar totalment dependent de la senyora Carcamal. Per ser justos, l'anciana va seguir complir amb el seu deure d'auxili devotament i cristiana fins ben entrat el mes d'agost. I segur que ho hauria continuat fent, si un inoportú infart de miocardi no se l'hagués endut a la casa del Pare, una nit mentre dormia plàcidament, a la venerable edat de cent sis anys. En Pocacosa no ho va saber mai. Només va advertir que, un dia, l'anciana va deixar de portar-li el menjar i, el que era més sospitós, d'acudir a la seva cita vespertina per fer el rosari. Temorós de molestar-la, en Pocacosa va esperar dos dies sencers sense menjar i beure abans d'atrevir-se, i ja portat per la més absoluta desesperació, a fer sonar novament l'alarma de l'ascensor amb la tènue esperança que algú que passés pel carrer el sentís i entrés a veure què era aquell enrenou.

El timbre va ressonar durant una llarguíssima estona, escala amunt, escala avall, sense trobar una oïda que volgués o pogués sentir-lo. Fart de ser ignorat -els sons, especialment aquells la funció dels quals és, únicament i exclusiva, cridar l'atenció, porten molt malament això de que els ignorin- es va aturar en el timpà de la senyora Carcamal, ja en franc estat de descomposició, disposat a fer-se escoltar. Però tot i que va martellejar de valent l'aparell auditiu de l'anciana, els seus esforços van ser estèrils. I és que de tots és sabut que els sons tenen escassa capacitat d'enteniment i són tan enzes com per perdre una bona estona en una tonteria tan gran com intentar ser escoltats per un cadàver. Frustrat pel seu fracàs, el timbre va abandonar finalment l'orella corrupta i es va perdre per la finestra oberta, a la recerca d'un públic més agraït que mai no va arribar a trobar, tot sigui dit.

Per fi, vençut per la manca d'aliments i turmentat per aquell brunzit insuportable, en Pocacosa es va deixar caure al terra. El darrer que va veure, abans de tancar definitivament els ulls, va ser la seva imatge, llastimosa i gairebé irreconeixible, reflectida en el mirall del sostre de la cabina. "Curiós - Va pensar - Tants dies de ser aquí i no m'havia adonat que hi havia un mirall al sostre".


* * * * * * * * * * * * * * *


Setembre estava a punt de caure del calendari quan un camió de mudances va enfilar el carrer dessolat on només quedava dempeus el número 84 bis. El vehicle va passar enfront d'una tanca publicitària que anunciava la propera construcció d'un centre comercial i varis edificis d'apartaments (tres i quatre dormitoris, àtics dúplex, acabats alt standing) per aturar-se just davant de la casa de pisos d'ordre neoclàssic. Dos operaris amb monos de color blau que demanaven a crits una passada per la rentadora van baixar simultàniament de la cabina.

-No fotis! La tia va pelar el seu marit?
-Como lo sents, neng... Se ve veu que el paio este s'havia passat tot el verano de putas, mentre tenia la family a la playa. Total, que el molt idiota se veu que havia fet un intensiu al Bailén 22 i lo havia pagado amb la VISA. Total, que la dona lo va trobar al bolsillo de la chaqueta, va sumar dos i dos... i aquella mateixa nit li va clavar un cuchillo jamonero de catorze centímetros al pescuezo.
-Collons amb la tia!
-I això no és tot, neng. M'ha dit el meu cuñao que el tio havia fet un desfalco a la Caixa de no sé quants millons. O sigui, que si no lo arriba a pelar la parienta, hauria fet la vuelta al cole a la Modelo!
-És ben bé que no te'n pots refiar de ningú, eh?
-Mayormente, neng...

Els dos homes van empènyer la pesant porta de ferro i es van endinsar en un vestíbul mal il·luminat. Terra de marbre, columnes del mateix material, catifa vermella a la que el temps havia anat aprimant fins convertir-la en gairebé un tel rogenc, i bústies de llautó descolorit collades a la paret de la dreta. Abans de poder copsar el que els temps i un deficient manteniment havia fet amb la pintura de les parets, però, una fortor intensíssima els va ofendre les fosses nassals que, tot sigui dit, tampoc és que estiguessin acostumades a olorar lavanda i pètals de rosa.

-Osti, neng! Huele que alimenta, aquí!
-Ja ho pots ben dir. Val més que ens afanyem a fer la feina. Quin pis és?
-El sexto.

Van caminar ràpidament per la maltractada catifa i van arribar davant la porta de l'ascensor. Un d'ells va prémer el botó de trucada, sense obtenir-ne cap resposta.

-Merda! El ascensor no funciona!
-No fotis, Paco... Que són sis pisos!
-Doncs como no sepas arreglar ascensores, me sembla que nos passarem tot el matí subiendo y bajando escaleras.

Després de tenir un emocionat recordatori per la mare del constructor de l'ascensor, els dos companys van començar a pujar les escales.

-Què collons deu ser aquesta pudor?
-Al pueblo, quan fan la matanza del cerdo, fa una olo
r més o menys parecida...
-Mira, la cabina està aquí. Què hi ha dintre?
-No lo sé. Sembla un paraguas vell o unos draps bruts, no?
-Sí, no ho acabo de veure bé. Però la pudor bé d'aquí, segur... Saps què et dic, pujo un moment a la sala de màquines de l'ascensor i intento veure si el puc arreglar. Si no, miraré de fer-lo baixar a mà. Espera'm a baix i aviam si podem treure aquesta merda. Perquè si ens hem de passar el dia amunt i avall i amb aquesta pudor...
-... Nos podem morir, neng!
-Això mateix!

Mentre el seu company tornava a la planta baixa cantant Antes muerta que sencilla entre dents, l'altre operari va pujar la resta de les escales fins la sala de màquines. La clau era penjada al costat de la porta i no va tenir problemes per entrar. Un cop d'ull va bastar-li per veure que el motor de l'ascensor tenia dos possibles solucions: o el desballestament, o un museu de maquinària pre-Revolució Industrial. Al costat, però, hi havia una manovella que servia per moure la cabina a mà. El mecanisme era igualment arcaic, però a l'home li va sorprendre com de senzill va resultar fer-la girar i baixar la cabina fins a la planta. Tot plegat, no li va dur ni cinc minuts. Penjava la clau al costat de la porta quan va sentir els crits del seu company.

- Osti, neng! Osti, neng! Osti, neng! Baja cagando leches! Que lo de la cabina no es un paraguas ni unos draps bruts. Que es un fiambre! Mecagun mis muertos! Pero qué coño ha pasao aquí?!