No va sol...no mai...

La nit enfosqueix el carreró,
per on cada vespre,
hi passa aquell noi.

No va sol,
...no mai...

Sempre l’acompanyen aquelles veus,
que li diuen que no,
que no torni a passejar aquell asfalt de nit.

Ell ho fa,
no és creient,
no creu en res que no veu.
però ell no sap què...

No va sol,
...no mai...

A la segona cantonada que gira,
s’hi troba amb aquell camarada,
que en diu.

Vol parlar,
vol conversar,
vol...

El noi però,
no té por,
i segueix caminant aquells carrers,
amb el nou company de pas.

No va sol,
...no mai...

Parlen,
conversen,
i arriben a un acord.

Mataran a aquella nena,
i fugiran.

Ningú no fa res per aturar-ho...
doncs, quan cau la nit al carreró,
no hi passeja ningú mai.

Un cop fet, corren,
i perden la compta de les seves petjades,
suen,
segueixen el camí de tornada.

L’endemà,
aquell noi tornarà al carreró.

La nit enfosquirà,
les seves hores,
i amb les mans a la butxaca,
ho sabrà.

No va sol,
...no mai...