No toquis el dia.

No toquis les fàbriques que creen les tortugues del més enllà. Tingues la valentia. Tingues la mirada sobre les cases d'aquells que troben gust en fregar les galtes sobre el glaç de les tempestes de sorra.
Aquella dona tenia la cara macada per les malalties cutànies que havia concebut quan era un arbre. "Fot-li ben endins" li deien cridant dins de les olles del poc que no oca ni ànec sense (sempre) quan eren tres o cinc inquilins.

La dona, morta, sense ànima ni plaers anava marxant lentament cap a la millor vida que es podia imaginar. Una en la que no trobaria mai un bar tancat i tindria un fetge resistent. Aquella vida que volia viure pero no va poder. Allà a l'eterna joventut la podria trobar sempre que no intentés menjar-se la poma. Sempre que no vulgués ser més que l'alcohol.

I quina cara més lletja veia al mirall les seves retines. Però això tan se val. Només un vas i vint-i-quatre hores.