No t'ofenguis...

No podras fer-t'ho creure... ho sentiras quan sigui així i ja ho saps!

Un mirall sense llum, es un dia que s'escola en la nit ... la llum li dons tu, ell no en té... és el que tu hi vulguis veure !!

M'agrada !

Anna

Bon poema Joan, curtet i expressiu al cent per cent!!!

Una abraçada.

Gemma

Costa... però hi han moments en que un, sense ofendre, és sent a gust amb la vida.
Encara que com un peix, ben mullat, s'escorre i.... costa tornar a sentir el gust...
Jo crec i cerco el gust amb la meva vida... i escric meva amb molt de respecte. Molt bon text, Joan.

Saps Joan,
aquesta petita meravella de pensament i desig,
avui,
ara mateix,
en faig un cartellet i l’enganxo al meu mirall del tocador,
així,
en llevar-me iniciaré el difícil combat de viure un dia més a gust amb la vida
i en anar a dormir, allargaré les hores
per creure’m i dir-me a mi mateixa que estic a gust amb la vida,
i el meu mirall en apagar la llum,
restarà a l’espera del meu despertar
per agraïr-me
que li torni a donar motiu per estar present i ser-me útil.

Quina delícia de petit poema!

Una abraçada plaent
Núria

Curt, però intens i directe. Paraules adequades per expressar l'esbós d'un sentiment:

Ai, no t'ofenguis pas, mirall.
- sense llum, no ets res.

Tu, Joan, ets molt!

Una abraçada

Cal fer-nos-ho creure, que estem a gust amb la vida. Com que hi ha temporades 'd'aquelles'....
El mirall enganya força. I hi ha miralls i miralls. Els de les botigues em sembla que intenten trobar-los perquè plaguin a tothom quan s'hi reflecteix, que cal vendre.
Els de casa són als que hi estem més avesats.
Mirar-te al mirall fixament una estona sens ni tans sols parpellejar...i pots arribar a veure qui s'amaga dins teu...és esfereïdor...i en acabat, respirar alleujat...uf! Estic molt millor com em veig! (per exemple). Hi ha qui diu que qui vàrem ser abans és qui veus (o herència genètica o altres vides? si s'hi creu...).
El mirall no ets tu. Tu ets la teva ànima. I el teu ànim és una altra cosa, que cal treballar, per això que sí, que cal estimar la vida. Cal valorar-la perquè sabem de l'existència de la mort.
Tinc una amiga que només fan que operar-la del cervell i sap que morirà d'això. Bé, amiga, ex-companya d'escola de fa anys (m'ha arribat que està així)...aleshores...penso: mira que sóc desagraïda amb el meu mirall i amb la meva vida. La vida és el regal, no el mirall. Tot i que tenir-ho present a tothora costa.
I crec, per acabar, que tots som herois i heroïnes, amb el que la vida ens duu o triem, acceptant-ne les conseqüències, havent-nos d'adaptar a la variabilitat, sofrint la indignació i la resignació, entomant òsties de tota mena en els moments més impensats...per ara jo no em puc queixar, tot i que, és clar, em queixo i aleshores la heroïcitat s'estova i s'és figa fleuma o depressiva o rotllos així....hehe
Em sembla que la paraula 'mi' que accentues no porta accent. Però no t'ho puc assegurar.

Vinga, que fa bo al Maresme, avui!!!!!!