No té cap importància humana

em moro. em moro a poc a poc. suposo que la meva vida és una mort lenta. perquè les esperances, si mai s'han de complir? odïo les lleis d'aquest món. no pot ser que jo sigui humà. o és una terrible realitat o és una mala broma com un assassinat, o millor dit, múltiples.
em consumeixo en la marginació. en part és mental. la mort és tan dolça... o almenys la mort que espero jo, només em faltaria que després d'això vingués una altra cosa. com deia: la mort és tan dolça... no s'ha de sentir res, no s'ha de ser conscient, no hi ha el dolor de l'existència. en canvi, la vida és tan cruel... la dimensió zero és el que busco. és una espècie de droga que no és física. parlo d'un estat de la consciència que he aconseguit en algun punt de la meva vida. dic que és com una droga perque és pura evasió. i dóna la sensació de que no necessites res més. és clar que has de menjar, és clar que has de dormir,... en fi: també t'has de cuidar. però us juro que llavors res més importa, no necessites a ningú, ets feliç escoltant un programa de ràdio que no t'agrada mentre imagines coses absurdes, però, això si, quan s'hi està millor és sol.
però ara no: ara estic impregnat d'aquesta merda d'humanitat amb la seva merda de valors. si. tot fals. tan fals que fa por. almenys a mi. no em noto a mi mateix, és com si fos en una gal.làxia llunyana plena de presons amb insectes mortífers, però, sobretot, dominat. si. perque ara em sento dominat. per la humanitat. a tot arreu on vaig, oloro això tan terrible anomenat humanitat.
us heu preguntat mai que n'és, en el fons, d'absurd, caminar pel carrer i sentir-se indiferent davant els demés? i ens assemblem tant... jo em pregunto qui ha inventat aquest podrit art de no conèixer qui t'envolta, i que a sobre això sigui un signe de respecte, perque, és clar, no aniràs a molestar al del teu costat... Déu meu!!! això seria un crim! i la intimitat? no podem entrar en la vida dels demés. el cas és que, d'aquesta manera, els demés no poden entrar en les nostres vides. irònic, no?
paraules, escric paraules. s'enfonsa, el món s'enfonsa. pateix, qui té gana o està ferit pateix. societat? relacions socials? ànims en falsedat? a la puta merda! que tothom s'en vagi a la puta merda! per què no explota, aquest ordenador? conec el dolor i conec la por, per això no hi jugo. però: i si fos fortuït? un accident? si! el final! em desfaig de tota aquesta tensió de la meva carn, que lluïta per destruïr-se.
visc en un món, el meu, molt fosc. no puc entendre res. una cortina de dubtes penetrants com agulles afilades em separa de la realitat.
fins una altra, si hi ha algú llavors.