No tan ínfims

Un relat de: Dolça Parvati

He hagut de treure'm la pell a la recerca d'una llum més optimista
Car no era prou amb la roba i la disfressa del somriure
Que a poc a poc queien quan d'una part de mi m'acomiadava.
Algú em deia, "queda't, suporta tot",
I era l'amor qui el guiava en el consell
Però la certesa de l'ànima em desfeia de l'equívoc.
No tenia abans la paraula o la matava cada dia amb un breu gest
Triturada, masegada i feta pasta de desànim conformat.
Cada dia assassinava la paraula, cada dia, entre les dents
Per soterrar-la poc després entre els sarments del cos.

Has hagut de treure't la pell a la recerca d'una llum més optimista
Car no era prou amb la roba i la disfressa del somriure
Que a poc a poc queien quan d'una part de tu t'acomiadaves.
Algú et deia "queda't, no òbrigues la porta",
i era l'amor qui el guiava en el consell
Però la certesa de l'ànima et desfeia de l'equívoc.
Tenies totes les paraules i les creaves cada dia en un sol gest
Emmotllades, encastades, fetes perles de bellesa torrencial.
Cada dia embolcallaves les paraules, cada dia, al teu recer
Per amagar-les poc després entre els estris del rebost.

Hem hagut de treure'ns la pell, la disfressa i el somriure
i acarar-nos lliures de pols i d'entrebancs al silenci i la paraula.
Hem hagut d'estavellar-nos per volar més alt encara,
Estratosfèriques voliaines, ales d'acer... No tan ínfims, si més no.

Comentaris

  • Anagnost | 05-06-2008 | Valoració: 10

    Efectivament, no tan ínfims, mentre tinguem la paraula, mentre puguem dir, mentre puguem expressar. com tu fas en aquest poema contundent, rítmic, d'una cadència interior que en t'arrossega.
    "Hem hagut de treure'ns la pell, la disfressa i el somriure
    i acarar-nos lliures de pols i d'entrebancs al silenci i la paraula".
    Reprodueixo aquests versos definitius, i no hi afegeixo cap comentari que no seria sinó una subjectiva apreciació d'allò que tu, de manera prou diàfana deixes expressat.
    Un plaer.

  • amb ales d'acer[Ofensiu]
    franz appa | 25-05-2008

    estratosfèriques voliaines -bellíssima paraula, per a la nostra papallona, o per a una volva, no sé, coses subtils i quasi ingràvides, en tot cas-. "Hem hagut d'estavellar-nos per volar més alt encara". Ensenyament de fortalesa, voluntat i abnegació també, en el fer i desfer de les relacions humanes.
    L'estructura circular del poema s'obre com una espiral a aquestaes dimensions tan elevades. Ens acompanyes amb mà segura i ferma cap aquestes alçades estratosfèriques, i la paraula, les paraules, que no estan dites però que se serven i es conserven, formen el teixit subreptici de la resplendent veritat del poema.
    No som ínfims, certament, habitants minúsculs de l'univers,però dotats de la paraula, del poder de representar l'univers, de dir-lo, anomenar-lo, i fins i tot de sotmetre'l al repte de les nostres ales coratjoses, vertebrades amb l'acer de les il·luminacions cegadores, de les revelacions que anem atresorant. Mudant la pell, renovant somriures,recercant la llum de nous horitzons.
    Petons,
    franz