No som diferents, només instants del temps.

Ens vam prometre amor al seu moment. Parlàrem de fer coses impossibles i somiàvem amb coses que mai ningú ha somiat. Ens prometiem viatjar pels núvols i arribar al fons del mar. Anar, una nit, a veure les estrelles i dormir plegats damunt la lluna. Convertir-nos en plomes i que el vent ens portés a qualsevol lloc atzaradament. Ens dèiem les coses més boniques que mai s'han dit, ens descobriem mútuament i olorant-nos ens despullàvem. Eren sentiments sincers els que delataven les nostres respiracions, plenes de t'estims que m'encadenaven a ser eternament teva cada vegada que gemegaves. Em rendia, un cop més, als teus peus quan es creuaven les nostres mirades, còmplices d'un amor no correspost.

Tot allò era una aventura. Tot plegat semblava una pel.lícula. Ens amagàvem dels nostres amics, ja què sabiem que no seria ben vist allò que teniem, que sentiem...el nostre gran tresor: el nostre gran amor. Sabiem que era qüestió de temps, que aquest ens anava a favor. Però en aquell moment érem tan sols esclaus d'un món inexistent ple de promeses i somnis que mai no es complirien. Estàvem cegs per la llum que desprenien les nostres millors amigues: les nits silencioses i passives que tant ens agradaven. Tot tendria un final i nosaltres, conscients, feiem veure que no arribaria mai. Era impossible delatar la data exacte, encara que, pensan-t'ho bé, no n'hi havia cap de data assignada per el nostre final. Aquest arribaria i, abans de que s'acabés tot, ens adonariem de què ja no tendria sentit seguir endavant, seguir estimant i seguir somiant.

I així passaven els dies i nosaltres seguiem somiant i estimant. Semblava que estàvem destinats a viure una vida en la qual poguéssim caminar per sobre del mar, o fer la migdiada sobre els núvols. Qualsevol lloc era el cel si hi érem els dos, el més obscur dels llocs obtenia llum si nosaltres hi érem, en el més bell camp de flors aquestes es morien d'enveja veient que ens podiem tocar.

A mesura que passava el temps, vaig adonar-me de que allò no podia anar a més. Vaig adonar-me de que tot el que haviem somiat, tan sols era un somni; tot el que ens haviem promés eren mentides … Ara ja, quan el veia, sentia indiferència, ja no me passava allò de no poder parlar, de quedar-me en blanc davant la seva rialla radiant. I a ell li passava el mateix: ja no li tremolaven les mans quan esteiem junts i els ulls ja no li brillaven igual.
En un moment donat, vaig pensar en la vella cançó de Sopa de Cabra. "No som diferents, només instants del temps". Gran frase. Allò que crèiem eren mentides, no fórem diferents dels altres, no somiàvem res que ningú no hagués somiat mai, tothom somia alguna vegada tocar la lluna. Ens prometiem amor etern i no ens adonàvem de que cada vegada...l'eternitat sen's feia més curta.

Tot va acabar-se. Jo tenia l'ànima rompuda, impossible de cosir. Ell se'n va anar sense dir res. El temps, però, va seguir el seu curs normal, rítmic i accelerat.

diaclau