No sóc res, ni sóc ningú

Un relat de: llamp!
No sóc res, ni sóc ningú.
Tot el que sóc és pols en el vent, ho diu la cançó.
Sóc una formiga que no dona mai la volta al món.
Sóc un humà que no viatja més enllà de la Via Làctia.

No sóc res, ni sóc ningú.
Sóc menys pesat que la palla en un món de pallers,
i menys sonor que el cant d’un rossinyol.
Passo més desapercebut que l’asteroide que travessa l’atmosfera,
i, més inadvertit que quan tu i jo ens creuem pel carrer.

No sóc res, ni sóc ningú.
Ni tan sols sóc més oportú que la brisa de primavera,
quan una pedreta se’m fica a la sola de la vamba,
mentre cauen unes fulles de conífera en el parc,
al temps que un senyor mira la televisió
i l’home del temps mira a la càmera per advertir-nos de pluja.

No sóc res, ben mirat.
No sóc, ni molt menys, ningú... A la vista de l’ocell que creua els cels.
Sóc borrims de neu un dia d’estiu a les muntanyes.
Sóc degotalls en una cova inexplorada per la humanitat.
Sóc gotes de pluja sobre el desert.
Sóc grans de sorra en l’oceà.
Plàncton a l’estratosfera.
Huracans sota terra.
Tempestes solars en el gegant l’heli.
Terratrèmols a Júpiter.
Tsunamis a Mart.

No sóc ben bé res.
Sóc allò que no hi ha.
Sóc intel•ligent, constructiu i destructiu... En la mateixa proporció.
Però res, ni ningú és més intel•ligent que nosaltres.
Ningú és res, però tothom és molta gent.
Tothom és massa concepte... Per tan poc poema!
Ningú és massa escadusser... Per tanta gosadia!

No sóc ben bé ningú.
I prou que no em canso de repetir-ho:
Al meu amic, Joan, i a mi mateix.
Amb això som ben pocs.
Ben mirat no sóc ningú...
I tampoc sóc res.
Perquè tan poc que sóc, que sóc ben bé insignificant.
Demaneu-li als quàsars... Què en pensen ells del nostre planeta?

No sóc ben bé res, ni ben bé ningú.
Malgrat l’Stephen Hawking ens vulgui dur a la ment de Déu.
I el bosó de Higgs sigui titllada de: “la partícula de Déu”.
No hi ha ni Déu que entengui que no sóc res.
Que no sóc, ni allò que aparento,
ni tan sols allò que pretenc ser.
Sinó que sóc la veracitat de dir que sóc ben bé poc.
Poc ja és Deú n’hi dó.
Però Déu n’hi dóna o no n’hi dóna de significat a la vida?
Déu no dóna res perquè és un fantasma,
un invent de les religions,
que es fonamenten en dogmes sociològics de grups humans.

No sóc res, ni tampoc ningú.
Malgrat el que diguin, sóc ben irrisori.
Malgrat les atribucions místiques d’uns i altres.
Malgrat les ànimes errants, no sóc ningú.
Sóc tan poc, que sóc imperceptible.
Sóc tan insignificant!
Sóc tan inaudit!
Sóc tan imberbe!
Sóc tan mediocre!
Sóc tan matusser!
Sóc, ben bé, pols en el vent, com diu la cançó.

No sóc res, ni sóc ningú. Però... ben bé no faig res?
Sí, faig allò que podem atribuir a l’efecte papallona.
Aquell efecte que ens diu que:
“L’aleteig d’una papallona a la selva
pot causar un terratrèmol a l’altra punta del món”.
Només que hi afegiria un altre exemple,
sols que un tant més romàntic:
“Un home i una dona que fan l’amor a les fosques en una habitació a Shangai
pot causar l’èxit d’un cantant en un concert multitudinari a París”.
Us recomano seguir amb exemples,
Sempre que siguin positius, afirmatius o assertius.

No sóc res, però res de res.
Sóc tan poc, que sóc menys que el concepte que tinc de mi mateix.
No és infravalorar-se, no és subestimar-se.
Tampoc sobrevalorar-se ni sobreestimar-se és massa bo.
El nostre orgull ens impedeix veure’ns insignificants.
Necessitem emocions que ens permetin decidir.
Sentir-nos importants, vanagloriats, escollits.
L’estimació que ens tenim és grandiloqüent, magnànima, extraordinària.
Estimem més a algú que a nosaltres mateixos?
Prova de com d’insignificant sóc.

Sóc ben bé poc i sóc ben bé prou.
Sóc més que quelcom que salta i brinca.
Quelcom més que canta i balla.
Quelcom més que juga i aprèn.
Quelcom més que tots aquests verbs que practiquem.
No obstant, faig quelcom més que tots els verbs que tenim?
I sóc quelcom més que tots els verbs estàtics dels que disposem?
Sóc tan ignorant encara?
A picar pedra, vailet, a picar pedra!

Sóc quelcom i sóc tothom.
Sóc, bonica paraula, quelcom.
Qualque cosa, alguna cosa.
Quelcom que es manifesta amb tota la seva màxima expressió.
Amb tota la seva càrrega vital.
I amb tot el sentir i dissentir de l’emotivitat humana.
Sóc tothom també, perquè ens és comuna l’espècie
i alguns sentiments nostrats i pensaments fugissers.
o algunes idees pròfugues, pròdigues, prominents o prosòdiques,
filles del Déu de l’amor i dels Sants que ens protegeixen.

Ho sóc tot i sóc tots.
Seria magnífic i extraordinari.
Un kumbayà amb tota la humanitat.
Una germandat innombrable.
Una fraternitat inimaginable.
El somni de l’ “Imagine” de Lennon realitzat.
Un amor que ens abraça, un a un, vers els confins de l’univers.
En la unió de l’esperit, el cos i la ment vers els nostres iguals.
En la fusió dels nostres sentits amb el denominador comú de la humanitat.

I, amb això, em donaria per satisfet.

Comentaris

  • Amb un senit un tant de pesimisme...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-10-2020 | Valoració: 9

    Llegint, llegint, quasi em pixe de risa. Vaja amb el ser o no ser. Si s'és o no s'és, és la ment la que decideix. Un poquet llarguet , però amb un sentit obert fins a les situacions en la vida.
    La frase de "Un kumbayà amb tota la humanitat", no entenc què vol dir... Bé, que està molt entretingut i molt divertit.

    Saluts i cuida't...
    PERLA DE VELLUT

    Quan pugues en la meua pàgina... Gràcies cavaller...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de llamp!

llamp!

391 Relats

764 Comentaris

293164 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
«A vegades em pregunto com s'ho fan els qui no escriuen, componen o pinten per escapar-se de la bogeria, la tristesa i la por.» Graham Greene

Sóc en llamp! Si vols, escriu-me a: ferreteru@hotmail.com