NO SÓC L’STILLER, JO.

Un relat de: Pim
Despenjo el mòbil i una veu de noia em pregunta :
- vostè és el senyor P ?
Responc que sí, que soc el senyor P perquè efectivament sóc en P.
I m’explica la situació. Està al carrer, asseguda en un banc al costat d’un senyor. El senyor li passa un mòbil i li demana de trucar a un número de telèfon que resulta que és el meu número de telèfon.
Jo dic :
- I què vol?
Ella em diu que el tipus del mòbil voldria tenir notícies meves, saber de mi, però és tímid i té una mica de mandra i una mica de vergonya, i de moment no li ve de gust de parlar directament amb mi.
Jo pregunto :
- i qui és aquest senyor? Quin nom té?
Li pregunta el nom al senyor, i em diu :
- diu que es diu Stiller
Ara com ara no recordo cap Stiller a la meva vida, però darrerament tinc algunes llacunes de memòria i penso, podria ser, sí, que un Stiller i jo ens haguéssim conegut temps enrere. O potser vaig conèixer algú que insistia en no ser l’Stiller.
Així que torno a preguntar :
- i què vol, exactament, aquest senyor Stiller?
És així que iniciem una conversa de tres però solament amb dues veus : la meva i la de la noia. Em pregunta si recordo quan vàrem anar a pintar al moll, uns vaixells grans, de vela, si recordo del que vàrem parlar i de com va acabar aquella tarda. Poc a poc anem teixint una història en què no sé si estic parlant amb la noia o amb el míster que te una mica de vergonya i una mica de mandra.
Interpreto les clapes de silenci com si la noia i l’Stiller parlessin de tant en tant, baixet, però no puc assegurar-ho. Es va fent fosc, estem acabant la tarda altre cop i ara ja estem embolicats en la ecologia, el Barça, els astres i els malsentesos que governen les persones.
Quan començo a inquietar-me perquè estem inflant el gos i em sembla que la cosa
s’allarga una mica massa, li demano
- que s'hi posi l’Stiller, au, vinga, sisplau.
Llavors és ella qui te una llacuna i diu
- què dius, tu? Quin Stiller? No soc Stiller, jo !
Ara callem tots dos (o potser tots tres), amb el silenci llarg de les tardes de diumenge, plenes de petits bocins de vidres trencats, i aquí comença tanmateix una altra història que potser depèn del punt i seguit que em servirà per enllestir aquesta parrafada

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer