... no sempre tens la seguretat al plec de la mà...

No veia les cases del voltant, ni les muntanyes, ni el mar... tot, tot estava farcit d'una boirina gelada...
ahir queia la neu a les teulades dels panteons del cementiri que hi ha davant de casa, els flocs voleiaven d'un costat a l'altre, en totes direccions, flotant i deixant-se caure a la pedra gris on la seva vida defallia en uns segons...
la Nina Simone posava ritme a la tristesa mentre jo m'arraulia sota els llençols i el nòrdic... amb aquest paisatge es podria pensar que estava trista, però no, estava serena, plena d'una calma feixuga i d'una son gustosa...
i tenia en ment converses de la nit passada, íntimes paraules que no sé compartir, i plors...
perquè l'amor és ben capritxós i et fa enfollir a estones...
descobreixes que pots ser moltes persones a la vegada, sinceres totes elles, i això espanta perquè et passes la vida intentant ser "Tu" al cent per cent, i definir-te millor i ensenyar qui ets i omplir-te de respostes per a qualsevol interrogant que se't creua al camí...
i de cop...
t'adones que no sempre tens la seguretat al plec de la mà, ni respostes per a tot...
però també està bé.
Encara que sigui dolorós, et fa sentir viva...