No sé quin títol posar-hi, a veure si algú se l'inventa!

Un relat de: CEB

Ens situem en un carrer qualsevol d'una ciutat indeterminada, en una hora del matí imprecisa, tot i que no tardana.

És el dia de Nadal, la gent dorm plàcidament en el que per un dia poden dir llar, i el carrer, al qual anomenarem Trobada, és estranyament buit; tan buit que al passar per ell et dóna la peculiar sensació que el posseeixes, que és teu, i que a la vegada és lliure i no tens cap poder sobre ell; es diria que et veus a tu mateix com un rei sense regne.

Els pisos de construcció basta però sòlida, s'alcen a banda i banda de l'asfalt, donant al que passa una protecció inusual, talment com un sostre invisible. Les botigues són tancades i hom sap que avui no obriran, al cap i a la fi és el dia de Nadal.
Fa un vent suau però fred que et balanceja en un pensament de soledat i no hi ha ni arbres ni plantes, ni cap mostra de naturalesa real a la vista; excepte els petits pensaments que treuen el cap pels barrots d'un dels balcons.

Els segons, els minuts i potser alguna hora, van passant lentament i amb certa placidesa fins que, al cap d'una estona, com si fossin aparicions, dues siluetes indefinides comencen a dibuixar-se a punta i punta de la llarga vorera. A mida que es van acostant, es poden veure en elles unes noies joves, potser d'uns tretze anys, amb faccions molt diferents, tot i que ambdues molt belles.

Una d'elles camina amb seguretat, ballant una espècie de dansa que fa que les seves noves esportives s'entortolliguin com un nus de mariner. Porta uns pantalons texans de marca, gastats i esparracats de dalt a baix, seguint la moda de l'any, i una jaqueta arrapada al cos, probablement també de marca, que ressegueix un tronc amb corbes, però molt ben cuidat.
Té la cara fina, plena de pigues que l'esquitxen aquí i allà com si fossin sucre morè; té els ulls de color verd selva i un preciós cabell pèl-roig que ressalta la seva pàl·lida pell. Aquest està recollit en un pentinat estrambòtic que la fa semblar més gran del que realment és.
La noia no se n'adona de res del que l'envolta, ni tan sols es preocupa de si segueix viva; està massa capficada cantant en silenci una cançó del seu també nou mp4, fruit del caga tió de la nit anterior; fa cara de felicitat i unes dents blanques com perles curiosejen a través dels seus llavis en un intent d'entonar la seva tonada preferida.

L'altra noia porta el cap abaixat i també dansa, però per tal de no fer-se massa mal quan les pedretes de la vorera travessen les seves foradades sandàlies. Porta els pantalons esparracats i gastats, però ella no pretén seguir cap tipus de moda; i també portaria jaqueta, si en tingués. En comptes d'això porta una camisa de tirants que li va tres talles petita i mostra unes costelles delicades que li deixen petits solcs a la pell per falta de menjar. La noia té la pell fosca, segurament sigui estrangera, amb un cabell i uns ulls negres com la foscor més pura.
Ella tampoc se n'adona de res del seu voltant, però no perquè porti un mp4, és més, probablement no hagi tingut altre regal que haver sobreviscut una nit més. No, ella no està capficada per aquesta raó, sinó que està preocupada en aconseguir diners suficients per a ella i la seva família abans d'agafar el refredat que segurament acabi amb ella; cosa molt probable donat l'estat de la seva roba i el color i tremolor dels seus gruixuts llavis. Bé, dels seus llavis i de tot el seu cos.

En un moment donat les dues noies es creuen i, de cop, les dues noten un raig que les travessa i els provoca un sentiment de complicitat.
Elles no s'adonen de res del que les envolta, però saben que s'estan creuant; elles no es veuen, però es miren; elles no se senten, però s'escolten i, sobretot, elles no es dirigeixen la paraula, però parlen.

Durant un moment el temps s'atura; els segons, els minuts i potser alguna hora ja no passen, el vent ja no bufa, les noies ja no caminen... tot queda aturat.

Més tard, pel carrer comença a passar gent atrafegada per arribar a temps al dinar amb la família, i les noies ja no hi són. S'han perdut en un altre carrer qualsevol d'una ciutat indeterminada, en una hora del matí imprecisa, tot i que no tardana.
Potser la seva història no sigui important, però significarà molt en les seves vides. Potser la seva història no es recordi, però sempre serà un record.

Aquestes noies poden ser d'aquí, d'allà o d'un altre lloc; poden ser grans, petites, homes, dones... i també podeu ser vosaltres.
I si es dóna el cas, al carrer, al vostre carrer, li podeu posar el nom que vulgueu.


Comentaris

  • Ja tinc títol!!![Ofensiu]
    CEB | 14-03-2008

    Gràcies a tots pels comentaris, m'han encantat. Tot i que si continueu així acabaré explotant de contenta.

    Per cert, ja he trobat un títol. A veure què us sembla: "Identitats".

    Vull donar-vos les gràcies per ajudar-me, perquè el títol se m'ha acudit llegint els vostres escrits, així que MOLTÍSSSSSSSSSSIMES GRÀCIES!!!!!

    petons a tots i siusplau, seguiu comentant que m'agrada molt.

    [Alba*]

  • mmmm.. un títol?[Ofensiu]
    Bernat J | 15-02-2008


    Parla d'allò que mai recordarem i que sempre està al nostre costat... és com el vent, que el veus, però no el sents... i diuen, que potser, més enllà dels somnis, trobarem la resposta a totes aquelles preguntes que molta gent mai es questionarà... em pregunto, però, quin pot ser l'alt preu que haurem de pagar per descobrir-ho tot. Per descobrir que aquest món és una merda... i que res és com sembla i que tot és el que mai ha deixat de ser... encara que s'entestin en fer-nos creure que el món és més bonic del que sembla. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança, encara que potser no hauriem tampoc de perdre l'esperança després de la mort, no trobes?

    En fi, t'he descobert per un atzar de la vida, ja t'aniré llegint!

    mmmm... un títol? Jo proposo.. "sobre aquest món injust"

    apaaliii una abraçada relataire!

    julià.

  • ÉS LA MILLOR[Ofensiu]
    meri_13 | 15-02-2008 | Valoració: 10

    Et recomano que continuis escrivint perquè crec que nomès aquest relat et podria fer duanyar milers de diners.
    Ja que trobo que el títol podria ser "iguals" o també podria ser "igualtat" o alguna cosa per l'estil.

  • (tampoc sé quin títol posar-li al meu comentari)[Ofensiu]
    Meryl | 06-02-2008

    mmm
    jo també sóc ESOniana (per poc temps, però encara)

    i m'agrada molt el teu estil, lliure, emotiu (però sense passar-se), lleuger, ràpid i agradable.

    Jo li posaria "Llumetes de Nadal, tristesa i soledat"

    (per cert...això de pensar títols tampoc és el meu fort jejej)

    petons!
    i segueix relatant :)

  • Genial![Ofensiu]
    perunforat | 06-02-2008 | Valoració: 10

    Senzillament genial...Una dolçor extrema escrivint, fent que els detalls sense nom siguin bucòlics, amb certa melangia, un paisatge serè, silenciós. Has fet un relats d'un retrat preciós, l'he imaginat. Amb un rerafons entranyable. El títol, tal qual, el que has escollit li va com anell al dit!

    Arreveure!

    Perunforat

  • M'agrada[Ofensiu]
    jos monts | 03-02-2008 | Valoració: 10

    Jo hi posaria per títol : UN CARRER QUALSEVOL, EN UN DIA DE NADAL.

    M'agrada com escrius, et continuaré llegin!

    Vagi bé.

Valoració mitja: 10

l´Autor

CEB

3 Relats

15 Comentaris

2719 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Hola! Em dic Alba i la veritat és que no puc dir gaire res, perquè com no expliqui quan vaig començar a parlar...
Bé, només és per si algu vol saber alguna cosa de mi:
Com dirien alguns dels autors dels relats d'aquesta web, sóc ESOniana, però m'encanta escriure i crec que és millor que la gent pugui llegir els meus relats que no pas que aquests es quedin guardats en una carpeta penjada en mig d'un horitzó de dades; és a dir el meu ordinador.
Així doncs, aquestes històries són les que escric quan em ve bé (i quan tinc temps) i tambés les dels concursos de l'insti.

Espero de tot cor que us agradin.