No sé què ho fa...

...que sempre tinc paraules per agrair-te,
que m'has animat des d'un principi...
I que sempre m'agrada llegir-te...
en els bons i ens els no tan bons.
Gràcies i Bones Festes!!!
Una abraçada sense retallades!!!

bell relat , en la recerca de l' estimacio que defuig cruel .
gracies
Avet_blau

Fa dies que volia comentar els teus relats.

He de dir-te que els trobo plens de vida i de sentiment, d’un vitalisme envejable; traspuen emoció, alegria i pessimisme alhora, dubte i autoafirmació, amanit tot per un exquisit erotisme i una dolça sensualitat. Hi veig una irrefrenable necessitat d’escriure i descriure unes ganes boges de viure intensament en i per la teva musa: “en tu estenc les ales”, “obro els ulls per retrobar-me al reflex del teu mirar”, “amb mi rius sense pretensions”...

Tot seguit, però, et trobo caient en un dubte existencial (“sovint, massa sovint no sé ben bé qui soc...”) i en un clima d’intensa melangia, fins al punt d’acceptar-te com a fill de les cendres; malgrat tot, mai deixes de beure’t -a galet!- l’esperança i de superar les boires del teu mirall i et sents capaç de recuperar les emocions que mai havies oblidat, perquè ja res no et fa por (“prefereixo el turment cruel de les ferides que guardar dol a la pròpia tomba”). Així i tot, el desencís s’ha apoderat del teu món i deixes anar un crit desesperat de recel (“no sé què ho fa...”), però t’adones que fora de tu, ben a prop teu, hi ha tot allò que temies haver perdut.

Fet i fet, un excel•lent exercici de poesia elegíaca.

Gràcies pels teus versos amb els quals em sento molt identificat. I gràcies també pels teus comentaris. M’he adonat, després de donar un tomb per RC, que ets una de les ànimes del web, sempre amatent a les novetats i disposat a engrescar tots i cadascun dels autors que hi fan cap.

Raül

M'ha impactat sensiblement la frase:
"... que en mirar per la finestra en trobi el dia de cara.... " Sensacional !!! i Engrescadora !!! Gràcies, Joan

No sé què ho fa... però el conjunt del poema és bell, molt bell, malgrat el dolor, la por, el fred, que manifesten els seus versos.

T’ho has fet venir la mar de bé per a commoure sense sotraguejar, amic Joan!

T’envio una abraçada tardorenca com un pom de fulles daurades,
Unaquimera

Ah, si! El teu tocaio sempre se surt de la norma... ;-))

És curiós però és tanta la bellesa d'aquest poema que malgrat la gran tristor que hi ha immersa queda com eclipsada per ella. M'ha encantat el títol, i la reiteració del mateix en cada estrofa. La meva enhorabona, Joan!
Una abraçadota maratoniana!

Mercè

Ho deu fer que la melangia s'apodera de l'esperit i et deixa regalar-nos aquest poema de desconsol,
Ho deu fer que trobes a fora l'amor que tu has donat envoltat de jardins en un dia clar.

Un bell poema Joan, tots ens sentim així algun dia, sembla que en tenir-ho tot no podem entendre el perquè d'aquest estat d'ànim, però també són moments bells de reflexió interior.

No sé que ho fa, que els teus poemes sempre remouen quelcom dins meu.

Una abraçada,
Núria

Que aquest poema m’ha arribat al cor per com esta escrit
El trobo fabulós, et felicito

Salutacions

Josep

Cada vegada que llegeixo els teus poemes sento reviure els meus sentiments, i els devoro amb ànsia de llegir més....

La Fada.