no se de què em sona

La veritat és que la seva cara em sonava.
L'havia vist infinitat de vegades, tenia uns trenta anys i era força cepat, ell estava allà assegut al terra com sempre, jeient i jo que no el podia deixar de mirar, la seva cara em sonava i no se de que era.
Per lo generar acostumo a baixar al parc cada tarda, agafo el meu diari i m'assec sempre, sempre al mateix banc. Tranquil·lament obro el diari i el llegeixo, sempre i per rigorós ordre des de el darrera fins a la portada, aturant-me durant una bona estona a la secció d'anuncis per paraules, més concretament a la secció de RELAX, però bé, això ara no te importància.
Després d'una bona estona de meditar allò que he llegit, sospiro, doblego el diari i contemplo el cel, els oçellets i els núvols, que fan molt de goig i ningú s'hi fixa.
Així ho vaig fer durant molt i molt de temps, fins que un dia va passar, bé no va passar,
senzillament era allà i prou, quan el vaig veure de seguida em va vindre al cap una imatge del passat, confosa, com sortida d'un somni..., qui era? D'on havia sortit?. L'individu estava, cada dia, invariablement, allà, assegut a terra, moquejant i bavejant, amb una ampolla de vinarro a una ma i aguantant-se amb l'altre per no caure en rodó a terra.
Portava sempre la barba per afaitar, de tres dies, ni un més ni un menys, la veritat es que no se com s'ho feia aquest home, sempre duia la mateixa barba, el mateix llarg de cabell i pel; i la mateixa ronya.
Una ronya que s'olorava de lluny i que espantava al més curtit en farums, i en coneixia molts, que consti, però aquella farum era diferent, era una pestorra que ho envaïa tot, les flors es marcien sota la seva influencia i les mosques es desmaiaven. Però jo podia no deixar de mirar-lo, aguantava allà, assegut al banc, amb el diari plegat sobre els genolls i mirant-lo fixament i pensant: jo a aquest l'he vist a algun lloc, el conec i no se de que..... I m'el segui mirant, m'el mirava quan s'entrebancava, quan bevia sense parar del seu Brick de vi barat, quan es gratava el cul i desprès es ficava els dits al nas, quan s'adormia assegut al terra deixant anar tota la gamma de fluïts corporals que un home pot deixar anar, i més i tot!, quan vomitava i quan la diarrea li començava a supurar per els pantalons bruts. Desagradable, si però ineludible al meu pensament i a la meva mirada.
Un dia no ho vaig poder evitar, vaig aprofitar que havia vomitat menys de l'acostumat i em vaig acostar a ell.
Sota els meus peus cruixien els insectes morts per la furtor que emanava d'aquell home.
Formigues, mosques, vespes, rates i corbs jeien morts en harmonia al voltant d'aquella bomba química ambulant, el jeia a terra, bavejant i amb els mocs que li regalimaven des de el nas fins al coll tot passant-li per la boca bruta de vòmit y la barba enganxifosa, un lleuger regalim de pixums acompanyat de curioses secrecions marrons li sortia per el camal del pantaló.
Estava adormit, jo amb el peu li vaig tocar la cama i va mig obrir els ulls.
Em va mirar estranyat i amb veu gragallosa em va preguntar després de escopir un enorme moc verd que se li havia quedat penjant de la boca -Si? Que passa?, qui es vostè?.
Dispénsim senyor -vaig respondre- però no ho he pogut evitar, si li he de ser sincer..., bé la veritat es que vosté em recorda a algú i ara no li sabria dir a qui.
Ell es va mig incorporar, em va mirar de fit a fit i va vomitar, després em va tornar a mirar i es va quedar pensatïu, finalment va parlar.
- Es natural que li recordi a algú - va dir- algun familiar potser?.
- No - va ser la meva resposta - no li sabria dir a qui em recorda.
- Doncs així es evident - va continuar - si li he de dir la veritat, si li recordo a algú es ni més ni menys que a Deu.
-A Deu? .
- Si, a Deu, estic fet a la seva imatge i semblança, es lògic que li recordi, en fi aquesta es la meva humil opinió.
-Doncs si, deu de ser això, no se com no hi he pensat avanç...
-Es clar home, i ara si no li fa res, voldria seguir dormint.
-Res home, faci, faci la seva feina.
I vet aquí que el vaig deixar allà dormint la orangutana, en certa manera em va deixar preocupat: si aquest fenomen de la natura estava fet a imatge i semblança de Deu, com seria algú fet a imatge i semblança deldiable?.
Vaig estar caboriejant sobre el tema quan vaig veure una cara que em sonava.
Era un home d'uns trenta anys, vestit que feia fàstic i que estava mirant fixament un fanal des de una distancia de deu metres, finalment es va llençar corrents com un esperitat contra el fanal per, finalment estampar-hi les dents d'una queixalada mal donada, després es va començar a donar cops de cap i finalment, per avorriment va girar cua i s'en va anar tant panxo.
Em vaig mirar una estona al fanal, al davant hi havia un banc, em vaig asseure i vaig esperar....

PETRI FI.