No renunciaré!!

Un relat de: gladia

Vaig estudiar la carrera dels meus somnis. En acabar-la vaig fer un postgrau que m'interessava molt ja que m'especialitzava més i pensava que m'obriria portes. Veient que la cosa encara no rutllava, m'he inscrit a unes jornades monogràfiques mensuals. Però estic igual que abans. Estic igual que fa dos anys quan vaig acabar, igual que quan estava a l'institut. Només em surten feines temporals i mal pagades i tot i això no em puc queixar ja que podria ser pitjor. Podria no haver trobat res, però és així com em sento.

Sento haver perdut uns anys d'estudi, d'esforços per aprendre i aprovar els exàmens. D'acord, tinc uns coneixements que d'altra banda no tindria, però ara, de que em serveixen si treballo amb gent que no ha anat ni a l'institut? No vull dir que sigui millor que ells però jo tenia unes il·lusions, m'he treballat una carrera que m'ha costat nits d'estudi, per no parlar de diners. Tinc moltes ganes d'oferir-me a la gent, de poder ajudar amb els meus coneixements, i tinc por que el dia que això arribi, ja no em senti qualificada, com quan aprens un idioma de petit i de gran ja te n'oblides al no practicar-lo. Em sento frustrada, enganyada, estafada, utilitzada.

Ara estic pensant en el penúltim recurs: estudiaré un màster. Si ni amb això m'agafen enlloc, obro una botiga, un restaurant, un bar, el que sigui, però a partir de llavors serè jo la que prengui les decisions sobre la meva vida i no les deixaré en mans de persones que no saben valorar uns esforços.

Em demanen experiència, això quan contesten. Com volen que tingui experiència si ningú m'ofereix l'oportunitat de tenir-me! M'he ofert com a voluntària, realitzant pràctiques voluntàries. Cap resposta, o en aquests moments totes les places estan cobertes. Quina sort! Quina meravella de viure en un país on totes les places estan cobertes! És curiós, però, que navegant per internet descobreixo molts centres on no existeix la plaça que podria ocupar jo. No la deuen trobar necessària. O la deu ocupar un altre professional. D'això se'n diu intrusisme. Malauradament és una paraula que he après massa aviat.

La veritat és que no hi ha demanda i quan vaig començar a estudiar no ho sabia. El primer cop que vaig pensar que potser em costaria trobar feina va ser tot just començar la carrera, un cop ja era a dins, un cop ja m'havien posat la mel als llavis, una professora ens va comentar la realitat del carrer. Però sempre penses que no pot ser tan greu... sempre ho penses fins que t'ensopegues amb la realitat. I aquesta ensopegada fa mal, molt mal.

Quantes vegades ens han dit o hem dit "estudia, que sinó no seràs ningú el dia de demà!". Jo encara ho dic als meus veïns. Potser ells tindran més sort que jo. Potser no és cosa dels altres sinó cosa meva. Què he fet malament? Tinc molta vocació i està totalment desaprofitada. Veig que hi ha altres estudis que avui en dia tenen molta sortida, però no em penedeixo d'haver estudiat el que tinc. Em sento orgullosa de tenir una carrera. Em sento orgullosa d'haver arribat fins aquí després d'un camí una mica enrevessat. Em sento orgullosa de poder aixecar la cara davant d'aquells que no donaven ni un duro per mi. I tot això suposo, és el que no em fa perdre les esperances cada cop que ensopego a terra. Jo m'aixeco i segueixo endavant. Però ja m'estic començant a cansar d'aixecar-me tants cops. Quan una cosa cau, més avall no pot anar, i potser està millor allà baix, ja que així no tornarà a caure.

També m'he plantejat estudiar una d'aquestes carreres que veig que si tenen més sortides professionals i que actualment és necessiten. Però no em motiven. Quasi que m'estimo més estar com estic que treballar tota la vida d'una cosa que no m'agrada i que no en tinc vocació. Al menys, les feines que tinc ara (sí, en tinc tres, i amb tots els sous junts arribo de miracle a pagar factures, res més) son feines que més o menys he escollit jo i sé, espero, desitjo, que no seran per sempre.

Mirant al futur sabeu com em veig? Em veig com a una dona que sap valorar les coses per que no li han regalat mai res, una dona que ha aconseguit la seva meta i que està orgullosa d'estar on està, que no oblida el camí que ha hagut de seguir i que dona gràcies a aquella noia per no haver renunciat mai al seu somni. I això sé que arribarà.

Comentaris

  • millor[Ofensiu]
    foster | 26-07-2005

    En ser més personal, té més interés, més intensitat. Amb tot, ni que sigui biogràfic, un relat ha de tenir una trama interna, un ritme, humor i/o ironia, ha de ser metàforic o suggerent, però mai ser una transcripció lineal de la teva vida.
    I això és que sembla. No dic que ho sigui, però l'únic que importa quan un escriu és el que entén el que ho llegeix, no t'enganyis. Si és bo per a tu, si et fa posar la pell de gallina, no forçosament és bo ni posa la pell de gallina als altres. tu has de triar què prefereixes o per a què escrius.
    Noia, m'has agafat en dia crític, ho sento.
    foster

l´Autor

Foto de perfil de gladia

gladia

13 Relats

19 Comentaris

20578 Lectures

Valoració de l'autor: 9.13

Biografia:
Fins ara no m'havia atrevit a mostrar els meus escrits a ningú, em feia vergonya, els volia tenir com a un secret meu. Però m'he atrevit i aquí els teniu. Alguns dels relats són relativament vells, els vaig escriure en plena adolescència i crec que va ser una etapa molt bona per treure tots els neguits i les pors. En la meva ment formen part d'un llibre anomentat "Històries senzilles per a gent intranquil·la". Espero que us agradin i tan si és així com si no, comenteu-los, si us plau, no sabeu la il·lusió que em fa saber la vostra opinió. Si voleu contactar amb mi no ho dubteu: cargolada@hotmail.com