no pot ser veritat

Segurament, quant jo sigui gran, diré que l'època en que estic ara era la millor de totes. Comences a ser gran, a sentir la llibertat, els riures, els amics, els sobrenoms als professors, els primers amors...
Però segurament, no ens en recordarem, que comencem a veure la realitat, i que no ens agradava. Suposo que no ho farem, per que s'ha convertit en la rutina.
Jo, cada dia, veig la realitat, i no m' agrada.
Veig a la gent, que se' n riuen dels descapacitats, amics falsos, gent drogant-se, baralles, catàstrofes naturals, moltes d'elles a causa de la contaminació, assassinats, atemptats, suïcidis, violacions, maltractaments, robatoris, malalties incurables...
Veig tot això i més, i em sento inútil, davant d´una societat inútil. Tinc empenta, tinc idees, imaginació, per ajudar als altres, i no em puc expressar! Em falta temps, em falten recursos! Em sento impotent, em sento com un diminut punt al món, i com res a l' univers.
Per mi la vida, és un peix que es mossega la cua.
Sempre em començo a fer preguntes sense resposta, aleshores, al no trobar mai una resposta coherent, penso en una altra cosa, me'n escapo, i no se per que, potser per que es un pèrdua de temps, però, segur que ho és?
Em fa angúnia pensar en l' endemà, em fa angúnia la realitat.
Només tinc dotze anys, i em pregunto: quines altres terribles veritats m' esperen?


marina prat tapiz 12 anys