No podaré els cardenals mai més.

Un relat de: Mena Guiga
- No podaré els cardenals mai més.

Quan ho va dir sabia que aniria perdent les forces i que estava definitivament a la recta final.

Més tard, mentre feia els llits, encara no m'ho treia del cap. Vaig esclafir a plorar sentidament, com si m'haguessin clavat una punyalada. Mai més podaria els cardenals! Mai més!

Estimar deu ser això. El meu avi gaudia tant a l'hort! Un bell espai darrere la casa que sempre feia goig, amb flors de temporada ufanoses, resposta a la seva dedicació. Dàlies esponeroses a l'estiu. Crisantems grossos com pans de mig quilo a la tardor. Cales a tocar del safareig a la primavera i entre elles la vergeta, granoteta verda que hi feia vida.

El que quedava molt bonic eren els groguets (en diuen 'calèndules') marcant el caminet que separava l'hort en una banda més ampla i una més estreta. Aquelles flor de camp amb aquell taronja intens i la sensació de conte i de màgia.

L'avi Lluís va tenir una embòlia i va haver d'ingressar a llarga estada a l'hospital. Mai li van faltar flors en un gerro, belles com els seus ulls que s'havien aigualit i el seu somriure sense dentadura postissa. Un pollet entre llençols.



Va morir un dia d'octubre net i assolellat. Jo havia somiat que fugia de la cambra tancada, que podia desplegar les cames que la feridura li havia anquilosat en aquella posició de llagosta i que...sí!...saltava i era lliure.


Mesos més tard, un dia vaig veure una cosa al terra de l'hort, enmig del caminet: la granoteta de Sant Antoni, corsecada. Era hivern i encara s'havien de podar els cardenals. Jo només vaig poder plorar.




Comentaris

  • "Mai més"[Ofensiu]
    Montseblanc | 25-06-2019

    Això no és un relat. Aquesta combinació de lletres amb sabor de tendresa, esperança, tristesa i acceptació entra pels ulls en forma de paraules i en torna a sortir en llàgrimes calentes de comprensió, d’empatia, de gratitud per saber explicar-nos les coses tan bé.
    “No podaré els cardenals mai més” és una afirmació tan rotunda, tan important pel que significa... No cal dir “puta embòlia que m’ha deixat inútil al llit”. Això ho diria jo que tinc mala llet, però l’avi Lluís pensa en els cardenals i sap que dient això ho diu tot. Jo també hagués plorat, buf, si m’ha fet plorar ara...
    I a la vegada somric, perquè la mort s’ha d’acceptar i perquè el dia d’octubre en que ell va volar es veu que era magnífic. Fan mal els “mai més” però, com l’avi Lluís, hem de podar els cardenals cada any, mentre podem, per nosaltres mateixos i pels que estimem, granotetes incloses.
    Gràcies, Lídia, és molt bo.

  • Un gran relat ![Ofensiu]
    Annalls | 17-01-2014 | Valoració: 10

    L'allan et fa un gran comentari, i no en sabria dir gaire res més !
    El diccionari no te tantes paraules !

    Felicitats per haver-lo escrit !

  • El títol[Ofensiu]
    allan lee | 17-09-2013

    em commou, i també tot l'escrit. Ja te l'havia llegit fa dies, i m'he trobat aquest estiu recordant sovint aquestes paraules: No podaré els cardenals mai més!. En la seva- subtil- senzillesa, hi ha gran bellesa i tristor. Dibuixes un quadre, tota una vida, amb poques escenes. Què dir-te? Em captiva més del què sé dir.
    Una abraçada

    a

  • Hola Mena[Ofensiu]
    zoramar | 10-02-2013 | Valoració: 9

    Que bonic ....
    Saps l'avi Lluís era fimilia de la meva mare, ella sempre en parlava per això m'ha vingut certa nostàlgia mentres llegia.
    Gràcies per dir-me que falten accents, vull sempre que em diguis el que penses del que escric, tu ets l'artista.
    Això vol dir que tu i jo també de lluny o d'alavora som familia no?Ja,ja
    A reveure

  • Què serà...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 09-02-2013

    que tenen els avis d'especial que fan que els néts els adorem, oi? Quan vaig llegir aquest text en el Minirepte dels records em va emocionar, francament. El vaig trobar molt sentit i ben escrit. Vas aconseguir fer molt propera la imatge de l'avi Lluís mitjançant unes paraules ben trenades i emotives.
    La meva enhorabona, doncs, Mena Guiga, per compartir el teu record particular amb nosaltres.
    Mercè

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

795 Relats

846 Comentaris

306508 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com