No ploris avia meva! no ploris...

Has vist? Plou....
Quan era petita no m'agradava la pluja,
No entenia que una cosa que venia de tan amunt,
Que havia fet companyia als núvols,pugués caure tan ràpid
I desaparèixer per sempre,
Desprès de tocar el cel

Quan li vaig explicar a la padrina,
Ella em somrigué i m'explicà
Que cada gota que el cel abandonava era algú que plorava al món
La primera llàgrima que rodola per la galta d'una mare en veure el seu fill,
És una gota que caurà sobre un arbre que esta apunt de moris sec.

Quan la pluja mata,
Vol dir que algú plora de ràbia, perquè li han tornat ha fer mal,
I havia jurat que no li tornaria a passar

Quan cau sobre els jardins de lliris blancs
Dos enamorats es separen davant d'un avió,
sabent que res serà el mateix

Jo, escoltava fascinada aquestes explicacions,
I ella em clavà els ulls i m'advertí,
" De d'única pluja que has de tenir por, és aquella que no es veu
Aquella que t'envolta l'ànima lentament, i et fa sentir terriblement sol...
Mai la vaig entendre, però...
Has vist? Plou...