No, no és amor el que sento ( quarta part)

-Alcem l'esvàstica!, alcem al Fürer! - Això em deia el meu pare cada dia quan em llevava.
-Sí, alcem al Fürer- Havia de respondre...
Tot allò cada cop requeria més temps i més passió, cosa que jo, no estava segura de si ho podria donar. Jo seguia observant a l'Aina i ella a mi. Ens necessitàvem mútuament, però ara...no ho sé...era diferent. Les coses també havien canviat en aquest sentit. Jo no era lesbiana, la meva ideologia no m'ho permetia. Jo no podia estimar-la, jo no era un bitxo, jo era una dona pura, de raça ària... Això era, almenys, el que havia aprés en aquest últims mesos. Un diumenge d'aquell mes, el pare, junt amb altres companys de les trobades nazis, em van concedir la oportunitat d'anar de <> amb ells. Anar de caça significava salvar al món d'aquells individus que no hi haurien d'haver nascut mai. Aquesta era la definició que venia en tots els llibres de la ideologia Nacionalsocialista. Al principi em semblava una idea realment descabellada, però el meu pare em va ajudar a entendre realment la filosofia d'aquesta ideologia, la meva, a partir d'aquell moment.
Hi aniríem el diumenge que ve, en comptes de xerrar, ho posaríem en pràctica.

Aquella mateixa tarda, l'Aina, em va sorprendre al anar-me a buscar a casa.
-Hola Júlia, venia a veure't, puc entrar?-
-Sí... es clar maca, estàs a casa teva.-
La veritat és que la seva visita em va fer molta il·lusió, veure-la, tan guapa, a casa meva, amb mi. La vaig fer pujar a la meva habitació. Va ser un gran fallo fer-la entrar... Doncs al veure totes aquelles esvàstiques i fotos de Hitler em va preguntar que què significava tot allò. Jo li vaig dir que Hitler era l'home que podria haver salvat la puresa de la raça ària. Ella es va enfadar i em va dir que era un bitxo i la que no es mereixia haver nascut mai, era jo. Aleshores, abans de que sortís per la porta, la vaig agafar del canell, procurant no fer-li gaire mal.
-Tu no entens res Aina. Jo t'estimo!!- Li vaig dir sense pensar en les conseqüències...
-Doncs si realment m'estimessis no creuries en la maleïda puresa de la raça, ni tampoc creuries que estimar a algú del teu mateix sexe mereix no haver nascut mai.-
Aleshores em va tancar la porta als nassos. Vaig maleir durant dies les meves paraules i el meu comportament. Potser l'Aina tenia raó...jo era l'únic bitxo que hi havia, però era el que m'havia tocat ser i no estava disposada a defraudar ni a la meva família ni a Hitler, el Déu de la meva ideologia. Ara, l'esvàstica era el meu símbol i el Nacionalsocialisme, la meva única salvació i llibertat. No creia ni volia creure en res més.

Va arribar el dia esperat, el dia que aniríem a salvar al món de tots aquells individus que no mereixen haver nascut mai. Primer, varem quedar a casa d'en Ramón, un gran seguidor de Hitler.
-Hail Hitler!- va dir ell al veure'ns entrar per la porta.
-Hail Hitler!- Varem repetir alçant, així, la mà dreta.
El pare em va anunciar de que ens havíem de vestir. No entenia perquè. Però no vaig trigar gaire en descobrir-ho. De sobte, tots amb els que compartíem la casa d'en Ramón van començar a treure de les seves maletes de pell el mateix uniforme que el pare havia rebut uns mesos enrere, aquell paquet que havia anat a recollir jo mateixa. Tots els uniformes eren iguals, tots tenien gravat al costat dret: SS. També van canviar les seves sabates de carrer per unes botes característiques de la nostre ideologia. Jo, com no tenia uniforme ni botes, em van donar una esvàstica amb un pal per que l'anés passejant durant el temps de caça i, per descomptat, em van tatuar, amb tinta no permanent, una gran esvàstica a l'esquena, a les dues galtes i als palmells de les dues mans. Després, voluntàriament, em vaig posar una cadena al coll amb una altra esvàstica penjant, d'or pur. El que em va sobtar més va ser que tots, sense excepció, van agafar dagues, totes fabricades l'any 1942 a Berlín.
Va arribar el moment. Aleshores, abans de sortir de la casa, vàrem dir un cop més, alçant les nostres esvàstiques junt amb les nostres mans: -Hail Hitler!!-
-Avui les putes, gays, lesbianes, negres, moros, jueus etc, hauran d'admetre d'una puta vegada que no hi ha res, ni hi haurà, com la raça ària! A per ells! Per honor al Fürer!- va dir en Jordi.
-Per honor al Fürer!!- Vàrem contestar tots.
Aleshores, quan el rellotge va marcar les 9:30 de la nit, vàrem sortir de casa d'en Ramón, per saciar la nostre set.

Continuarà...