No, no és amor el que sento ( primera part)

Feia temps que l'espiava. Concretament dos anys i mig. Sempre m'havia semblat una noia molt segura de si mateixa. Era alta i rossa. Tenia una bellíssima figura esvelta. Un dia de l'estiu passat el meu germà em va enganxar mirant-la a través de la finestra, doncs la meva habitació donava directament a la seva. El meu germà, no s'ho pensà dues vegades en dir-me que em comportava com una lesbiana. Primer em va semblar una bogeria, com havia de ser jo lesbiana? La veritat és que vaig estar passant força del tema. Un dia, va venir un amic del meu germà. Va donar la casualitat de que aquest era el cosí de la noia rossa. Li vaig preguntar interessada com és deia. Ell, sense males cares, em va dir que es deia Aina. Tenia un munt de preguntes per fer-li, necessitava saber tot detall d'aquella noia; menjar preferit, color preferit per vestir, per cotxe, per diadema... pel·lícula preferida, actor preferit... i un munt de coses més. Però vaig pensar, que potser, no havia de fer totes aquelles preguntes aquell mateix dia. Aleshores se'm va acudir una cosa millor. Li vaig preguntar a en Jaume ( l'amic del meu germà, cosí de l'Aina) que si em podria presentar a sa cosina, amb l'excusa de que estava avorrida. Ell va acceptar i vam fixar una data. El dimecres vinent ens veuríem al parc. Només faltaven dos dies! Aquella notícia em va mantenir aquells dos dies totalment desconnectada del món. Em va costar moltíssim decidir que em posaria i com em pintaria els ulls i tal. Volia estar radiant pel dimecres. Volia que l'Aina s'emportés una molt bona impressió de mi. El meu germà no es cansà ni un segon de dir-me que m'estava tornant una estúpida lesbiana i que si seguia espiant a l'Aina només portaria problemes als pares. Jo, sincerament, no creia que fos lesbiana, mai no m'havia passat pel cap. Però llavors, el meu germà, dient-me aquestes coses, em va fer despertar una gran curiositat. No coneixia el fet de poder-me enamorar d'una noia, ni tan sols pensava que el que sentia per l'Aina era amor. Jo creia que era simplement admiració, o potser fins i tot apreci, però res més.
Va arribar el dia esperat. El rellotge de polsera marcava ja les 5:30 i el cosí de l'Aina m'havia assegurat que estarien allà a les 5:15. Em vaig dir a mi mateixa varios cops que no m'hauria de preocupar, que simplement s'estava retrassant una miqueta. Bé, ja hauria de tenir algun defecte, ja! Tot i la meva teràpia personal no vaig aconseguir tranquil·litzar-me fins que no els vaig veure apropar-se de lluny. Bé... a dir veritat, no va disminuir el meu nerviosisme al veure-la. Tenia cara de nina de porcellana. Vestia amb roba ajustadeta i duia lleugerament els ulls pintats. Se'm van apropar tots dos, en Jaume i l'Aina. Recordo perfectament el diàleg.
-Ei, hola Júlia!- Va dir en Jaume, com si em conegués de tota la vida quan tan sols m'havia vist una vegada.
- Hola, hola!- Vaig contestar sense poder apartar els ulls de la mirada encisadora de l'Aina.
Vaig estar esperant uns segons, que per mi van passar com dues hores llargues, per que l'Aina obrís la boca i es decidís a saludar-me. Finalment em va xiuxiuejar:
-Hola, sóc l'Aina, el meu cosí m'ha parlat molt de tu.-
Mentida, estava completament segura que era mentida. Com li havia pogut parlar gaire de mi si ni tan sols s'havia fixat en el color marró verdós dels meus ulls? Però bé, no em vaig sentir gaire incòmode pel comentari de l'Aina, doncs sabia de bon grat que era una frase que s'usava per quedar bé. Aleshores vam començar a passejar pel parc. Ella no deia res. Simplement escoltava les meves menjades de coco i reia les meves gracies. En Jaume si que parlava, potser massa i tot, potser hagués preferit que hagués estat calladet una estoneta. Bé, potser jo, demanava massa pel primer dia... potser m'havia d'esperar un temps més per conèixer-la. Millor dit, perquè em conegués ella a mi. Va arribar l'hora de tornar cap a casa. Em vaig acomiadar de tots dos amb dos petons.
-fins una altra- va dir l'Aina amb la mirada fixa al terra.
-d'això...potser...t'agradaria que ens veiéssim algun altre dia, Aina.- li vaig proposar quan en Jaume ja havia començat a fer el camí de tornada.
Em va sorprendre. L'Aina no només va acceptar, si no que em va convidar el dia següent a casa seva. No podia jo sentir més gran admiració per aquella jove. Quan em mirava, quan em parlava, quan em somreia, jo notava com si el cor em saltés.
-No, no és amor el que sento- em repetia innumerables vegades.

Continuarà...